Nacho Criado…tras la ruina

Exposició

Nacho Criado (Mengíbar, Jaén 1943) és un artista de complexa trajectòria, que de cap manera es pot reduir al conceptualisme, del qual es pot considerar com un dels seus pioners a Espanya. La seua producció artística comença en un informalisme molt relacionat amb l’espacialisme italià, continua amb un minimal tenyit d’arte povera, en el qual introdueix matèria orgànica i d’ací passa a les instal·lacions i les obres de land art a Conca, fins arribar a la seua etapa més característica, al conceptual, on també produeix obres de caràcter procesual, performances, etc. La seua trajectòria presenta una gran coherència, i en el seu desenvolupament ha emprat mitjans com per exemple la fotografia, el cine, l’obra gràfica i l’edició, les accions, les escultures o els ambients que tenen relació amb la poètica de les instal·lacions. Des de la seua joventut, Nacho Criado és un apassionat de l’obra de Rothko i de Duchamp, als qui ha fet referència en moltes de les seues obres i intervencions, i que ha inclòs en els seus Homenajes (Homenatges), sèrie que va inaugurar amb l’Homenaje a Rothko (Homenatge a Rothko) a la Galería Sen de Madrid el 1970. Aquest homenatge va ser una manifestació de la crisi de l’objecte artístic tradicional, una obra inaugural que s’ha vinculat a l’art conceptual. La influència dels membres de ZAJ, Hidalgo i Marchetti, als qui coneix el 1971, la relació amb els quals es prollongarà a través de col·laboracions, sobre tot fotogràfiques, i de performances, serà decisiva. La combinació de materials i intencions sobre l’obra de Criado, unes vegades a l’arte povera, unes altres a l’art ambiental, i més en general a l’art conceptual. És molt freqüent la presència d’elements que remeten a la vida quotidiana: retrats familiars, objectes domèstics, etc., la interpretació dels quals està més pròxima d’una arqueologia d’allò humà que del punt de vista autobiogràfic. El seu treball s’articula al voltant d’un nucli de temes essencials a l’entorn del qual dissemina objectes o esdeveniments que tenen un caràcter de contrapunt. El cercle i l’abatiment, la formació de l’el·lipsi i l’anamorfisme són unes constants en l’obra de Nacho Criado des de les seues primeres peces minimalistes fins a les Conmemoraciones (Commemoracions) del 1995-96. Un altre aspecte del qual s’ocupa de manera prioritària Nacho Criado és l’experiència del temps o la recerca del temps furtiu de transposició i transició. Tot partint d’un discurs estètic personal, basat en l’encadenament d’idees, segueix un procés creatiu subjecte a unes regles de mnemotècnia que es veu sotmés a modificacions temporals i a les variacions que introdueix l’artista, convertint-les en unes veritables obres procesuals. Una gran part de l’obra de Nacho Criado centra la seua atenció en materials com per exemple el cristall o la fesomia cupular de l’espai i sobre accidents i processos de temps. Algunes d’aquestes peces es poden considerar de funcionament autònom, on cobra una especial importància el seu caràcter procesual, com en algunes de les seues obres més provocadores en què intervenen agents col·laboradors, com en In/digestión (In/digestió), del 1973-76, on les termites devoraven un bloc de revistes d’art, i també en la sèrie de petites escultures de fusta devorades per les arnes, o en la intervenció de fenòmens com ara la humitat i els seus efectes, l’activitat dels fongs en Umbra Zenobia (1991). Des que el 1977 realitzara Quotidianum, la primera d’una llarga sèrie de performances, s’ha mantingut interessat fins a l’actualitat per la performance no com un gènere artístic determinat, sinó com una cosa que pot ser utilitzada en la difusió d’idees, una manera d’assumir i sustentar amb la presència la posició que es té en l’acte creatiu. Entre les exposicions que ha presentat en aquests darrers anys hem d’esmentar-ne les següents: MaDe in…, que va presentar a Guadalajara (Mèxic) i a Ljubljana (Eslovènia) el 1994, La mirada sedienta (Granada 1995), Brindis (Càceres 1995), …más al Sur (Sevilla 1996), En tiempo furtivo (Santiago de Compostel·la-Barcelona 1997), Lo que queda (Variaciones) (Madrid 1999). L’exposició està formada per tres sèries d’obres: les peces minimalistes, les Conmemoraciones i alguns dels treballs relacionats amb el motiu de La voz que clama en el desierto. Donant títol a la mostra es disposa l’arc ¡No te preocupes!… tras la ruina algo queda (No et preocupes!… després de la ruïna alguna cosa queda), del 1986, i, ocupant la Sala Embajador Vich, una peça realitzada específicament per a l’ocasió. S’ha plantejat, per tant, una relació estructural entre distintes èpoques d’aquest artista, mostrant la continuïtat de preocupacions com és la del reduccionisme formal o la de la posada en escena de les idees, en un trànsit marcat per la peça de llindar que fa que es concloga precisament en les peces més antigues, vinculades al minimalisme i realitzades entre el 1966 i el 1970, i dins de les quals és fonamental l’Homenaje a Rothko (1970).