Marie-Anne PONIATOWSKA

Marie-Anne Poniatowska viu i treballa entre Ginebra, París i Venècia, i des d’estes ciutats partix habitualment cap a llocs remots que li han servit sempre d’inspiració. Les seues contínues anades i vingudes han condicionat l’elecció del suport de la seua obra, tota sobre paper, material amb què pot traslladar-se fàcilment d’un punt geogràfic a un altre. Els seus dibuixos tracten temes figuratius que es dissolen en les fronteres de l’abstracció poètica. La seua tècnica és àrdua i laboriosa, a través de la qual imprimix un caràcter íntim i personal a la seua obra en què una emoció continguda es descobrix a través d’un tractament quasi escultòric de la matèria. El 1947 inicia la seua formació artística a la University of California (Santa Barbara), formació que continua dos anys després al Scripps College de Claremont, el departament de pintura del qual estava dirigit per Millard Sheets, líder dels regionalistes del sud de Califòrnia, que sempre va estar relacionat amb el muralisme i el moviment social realista. Este va ser el seu primer contacte amb la pintura al fresc, que a partir d’estos moments estaria sempre present en la seua obra, com si es tractara d’un substrat ocult. Posteriorment, el contacte amb David Alfaro Siqueiros, a qui va conéixer en un viatge a Ciutat de Mèxic el 1950, i amb Robert Lesbounit, de qui prendria classes a París des de 1952 fins a 1965, la van introduir en el complex món de la tècnica de la pintura mural. És important assenyalar que siguen les que siguen les fonts de què va beure, la relació de Poniatowska amb la pintura mural és intensa en els primers anys de la seua carrera i incidix de forma indirecta en la seua trajectòria posterior. Certs elements de la pintura mural són adoptats, absorbits i reformats per l’estètica de l’artista, de manera que podem trobar un paral·lelisme entre estes dos tècniques, la del dibuix i la del fresc, pel que fa a la seua metodologia tant d’execució com de preparació. La gran escala dels seus dibuixos i l’execució dels seus fons a partir de capes i d’estrats són dos exemples clars d’este pàl·lid contacte. L’artista reconeix dos moments crucials en la seua obra. En una primera etapa, el xicotet format és predominant i els temes són presos del seu entorn més pròxim, per bé que centrats de forma rotunda en la figura humana. Durant estos anys utilitza el llapis bla, que li permet realitzar marques lineals, mentres que les subtils gradacions de tons fan les seues primeres i tímides aparicions. En un segon cicle, que inicia a partir de 1981, consolida la seua tècnica, preparant els fons dels seus dibuixos cuidadosament i ampliant els seus temes, temes que podem agrupar en dos línies fonamentals, el retrat i el paisatge. Els retrats de Poniatowska expressen una veritat totalment inèdita conformada per la fermesa de la seua visió. Capturen la frugalitat d’una conversació o l’expressió desconcertada del retratat quan es veu sorprés. Els seus dibuixos semblen casuals i imprevistos i trenquen qualsevol convencionalisme en entrar en un debat silenciós amb l’espectador. Ja Denis Diderot va posar l’accent en la captura del semblant d’espontaneïtat de tot allò vivent, una espontaneïtat que Poniatowska trasllada als seus retrats en el seu intent de fer una obra monumental a partir del material que li proporciona la vida quotidiana. Pompeia i els seus frescos, Grècia i la seua arquitectura clàssica, Petra i els seus temples excavats, són alguns exemples de l’empremta que imprimixen en la seua obra els diferents llocs visitats en els seus periples. Les imatges dels paisatges de Poniatowska són el retrat de la seua existència, en els quals trobem, com diria Baudelaire, “l’objecte i el subjecte, el món exterior i l’artista mateix.” En les seues ruïnes, columnes, paisatges rocosos i nocturns Poniatowska convertix la seua mirada en l’objectiu d’una càmera amb què és capaç d’acostar i allunyar la realitat que tenim enfront de nosaltres amb tanta facilitat com esforç ens costa adaptar la nostra visió. Des d’estos punts de vista tan particulars, l’artista treballa cada fragment del suport al mínim detall, en cada fracció del qual hi ha un meravellós joc de llums i ombres, de buits i saturacions que confluïxen, reduint la seua importància enfront de la complexitat del tot. Es pot dir que des de l’abstracció del detall, aconseguida a través del delicat tractament de les quadrícules en què dividix la seua obra, s’encamina cap a la figuració del tot. Un aspecte tècnic que destaca en esta segona època, i que definix el seu estil actual, es referix als fons conformats a base d’estrats o plans de color que Poniatowska aplica en un cert orde: una primera capa de pintura acrílica ocre que tinta amb diversos banys de preparacions líquides i quasi transparents en blau, gris o verd; sobre estos estrats treballa amb llapis, carbonet i tinta, posteriorment recobrix amb matèria certes àrees del dibuix per a abrasar i reduir d’altres amb goma a fi d’atenuar-ne les línies. Des dels seus fons emergixen les seues formes, les seues figures, sempre difuses, com si les haguera plasmat sobre el paper en l’instant de la seua desintegració matèrica. Com a resultat, el dibuix sorgix des de l’interior de l’obra a través de la simplicitat i la nuesa cromàtica, creant una subtilesa infinita en què la trama clàssica s’entremescla amb un fons totalment desdibuixat.