Leandre Cristòfol

L’exposició retrospectiva dedicada a Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, 1908 – Lleida, 1998) reunia un gran nombre d’escultures desenvolupades al llarg de cinc dècades. Les primeres, realitzades en els anys trenta, estaven influïdes per obres de Marcel Duchamp, Francis Picabia o Alexander Calder, artistes que Cristòfol coneixia a través del seu amic, el poeta i pintor Josep Viola. Com a persona inquieta, artista experimental i fuster de professió, les seues escultures mesclen objectes domèstics amb formes més elaborades o amb objectes oposats que, en les seues composicions, adquireixen un altre rol i aconsegueixen altres interpretacions, més profundes i qüestionadores. Va participar en l’exposició Lógicofobista de Barcelona (1936) i va exposar en la Mostres Internacionals del Surrealisme a Tòquio (1937) i París (1938)

Com va ocórrer amb moltes altres persones, la Guerra Civil Espanyola suposa una ruptura total amb tot el conegut i amb el seu treball artístic. Després de passar per camps de concentració a França i el Marroc, torna a Barcelona. Ací residirà entre 1941 i 1946, sense aconseguir, no obstant això, encaixar en el nou sistema artístic i cultural. Es trasllada llavors a Lleida i allí resideix i treballa fins a la seua mort, un ampli període només interromput per un lapse de sis mesos, en 1953, en el qual va viatjar per Itàlia i França gràcies a una beca de l’Institut Francès de Barcelona. A partir de 1957 se centra en l’escultura abstracta, continuant la seua línia investigadora i realitzant les sèries Ralentis (1957), Planimetries (1958), Situacions i ordenacions (1961-1963), Trajectes (1963) i Ritmes, amb la qual s’estén fins als anys setanta. Entre aquestes sèries es troben obres que continuen les cerques dels seus primers treballs i estableixen les bases de l’escultura surrealista i la poesia visual i objectual catalana. Aquesta mostra es va organitzar en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Miró.