La línia roja

Exposició

La historiografia de l’art sol delimitar les diferents manifestacions artístiques –i els seus corresponents desenrotllaments espaciotemporals– en rígides demarcacions que acaben per dificultar l’enteniment de la verdadera dimensió i complexitat dels fenòmens artístics de la modernitat. Esta exposició, tot i que partix d’un dels artificis conceptuals de la historiografia, l’abstracció, pretén no obstant subratllar els diversos punts de convergència que es van produir (i que encara es produïxen) entre les investigacions formals de les distintes generacions d’artistes espanyols des dels anys trenta del segle XX fins a l’actualitat. No és una casualitat que el títol de l’exposició, La línia roja, siga en gran manera un homenatge a un dels clàssics de la nostra contemporaneïtat l’obra del qual va trencat totes les fronteres imposades per la crítica a la creació artística: Antoni Tàpies. La seua pintura, datada l’any 1963 i pertanyent a la Col·lecció de l’IVAM, La ligne rouge (Negre amb línia vermella) s’ha d’entendre com un autèntic encreuament de camins en el qual convergixen amb mestria la pulsió figurativa, l’experimentació amb la matèria i el trencament de la naturalesa bidimensional de la pintura. Dins d’este mateix esperit transgressor dels gèneres i de revisió dels propis conceptes de la historiografia, esta mostra dedicada a l’art abstracte espanyol eludix la narració de la seqüència cronològica que va protagonitzar el desenrotllament de l’art abstracte a Espanya. Així, el muntatge de l’exposició s’estructura a través d’uns nuclis de reflexió purament estètics que s’articulen a partir de certes obres molt poc conegudes de la Col·lecció de l’IVAM. D’esta manera, una escultura de Julio González, Le cagoulard (L’encaputxat, 1935), i una pintura d’Antonio Saura, Anu (1962), introduïxen un apartat dedicat a l’atàvic enigma de la representació del rostre i la seua disfressa, la màscara. Un gran políptic de Luis Gordillo, la seua Serie Limo (Sèrie Llim, 1991), estructura un àmbit destinat a escodrinyar la fascinació per les formes de la natura. Un relleu metàl·lic de l’artista Manuel Rivera articula un apartat dedicat a l’entreteixit de trames, xàrcies i esquerdes. Una pintura de José Manuel Broto, Elogio del oro (Elogi de l’or, 1984), aglutina un capítol consagrat a la fascinació plàstica –i en ocasions mística– de l’auri metall. Un nombrós grup de serigrafies de Joan Brossa conforma un apartat dedicat a l’anàlisi de la gran revolució produïda en la composició tipogràfica durant la modernitat. Una sèrie de guaixos d’Eusebio Sempere servix de pòrtic a un gran mural dedicat a les derivacions cinètiques, llumíniques, perceptives i utòpiques de la geometria. Finalment, la tela d’Esteban Vicente Sin título (Sense títol, 1972) estructura el capítol final de l’exposició destinat a analitzar la pràctica artística com a poètica de la introspecció pictòrica.