La intuïció i l’estructura

L’exposició, organitzada per l’IVAM, Institut València d’Art Modern, el Museu Colecção Berardo de Lisboa i patrocinada per Bancaixa, reunix obres de Joaquín Torres-García i de Maria Helena Vieira da Silva, dos artistes units per la seua línia creativa lligada al constructivisme i l’abstracció. L’exhibició mostra, a través de 148 obres, el període de vint anys comprés des del moment que Vieira da Silva va vore per primera vegada l’obra de Torres-García, el 1929, en la casa de l’arquitecte Pierre Chareau, i la mort de Torres-García, a Montevideo, l’any 1949. Durant més de dos dècades, les obres d’estos dos artistes s’interconnectarien a través de les seues singulars estructures.

L’exposició La intuïció i l’estructura. De Torres-García a Vieira da Silva, 1929-1949 se centra en vint anys s’obri amb la trobada de l’obra de Joaquín Torres-García per part de Maria Helena Vieira da Silva el 1929 i fins a la desaparició de Torres-García a Montevideo el 1949. Durant este període, les seues obres s’encreuen i refermen les seues estructures singulars, més singulars perquè se situen en este terreny intermedi entre l’abstracció i la figuració. La concordança entre les dos obres és primer que res sensible i intuïtiva, és la necessitat de recolzar-se sobre una estructura pictòrica a fi de trobar una síntesi entre constructivisme i dades intuïtives, primitivisme i modernisme. La seua verdadera inclinació, mai desmentida, és la d’un art universal carregat d’humanisme. Per tant seria fàcil equivocar-se de camí en tractar de citar els préstecs presents en l’obra de la jove Vieira da Silva de qui considera el seu mestre.

El que percep en les obres de Torres-García és la possibilitat d’un orde i d’una unitat pictòrica associats a la més intuïtiva sensibilitat, la més despresa i la més lliure. Vieira da Silva i Torres-García mai no es van conéixer, el seu intercanvi es farà a través de les obres, una trobada per artistes interposats, el 1942, quan el pintor i poeta Arden Quin va viatjar a Rio de Janeiro i va visitar llavors l’estudi de Vieira da Silva, que vivia al Brasil amb el seu marit Arpad Szenes des del principi de la guerra a Europa. Arden Quin va fer fotografies d’obres de Vieira da Silva que va donar a Torres-García quan va passar per Montevideo. Torres-García va respondre amb un article d’alabança en la revista Alfar a propòsit del quadro Le désastre ou la guerre (El desastre o la guerra, 1942).

L’exposició La intuïció i l’estructura. De Torres-García a Vieira da Silva, 1929-1949, encara que no està construïda únicament sobre les dades cronològiques i historiogràfics, no obstant això és un recorregut precís i sensible sobre estos vint anys d’encreuament d’obres. Desitgem permetre a cada un que veja amb els ulls de Vieira da Silva el conjunt de les realitzacions de Torres-García i recíprocament, però també que llija en la pintura de Vieira da Silva la complexitat de les influències, la seua transformació en una obra al mateix temps tan secreta i tan determinada. Torres-García, en la seua recerca obstinada d’un llenguatge artístic universal, beu en les fonts dels moviments europeus i nord-americans, així com en les del primitivisme.

El 1929, Torres-García conceptualitza el moviment i la revista Cercle et Carré, i els funda amb Michel Seuphor i Piet Mondrian, Sophie Taeuber-Arp, Jean Arp, Vassili Kandinski, Jean Gorin i Georges Vantongerloo. Esta revista li permetrà a Torres-García difondre les seues teories sobre les arts plàstiques. Llavors pren consciència de la possibilitat d’un llenguatge universal amb les seues representacions esquemàtiques i estilitzades. A la seua tornada a Montevideo el 1934, i fins a la seua mort el 1949, amb la seua ensenyança en el Taller Torres-García, la TTG, o amb les seues conferències, va formar una generació d’artistes.

L’obra de Vieira da Silva no gaudix de la riquesa d’argumentació teòrica de Torres-García, el seu accés i el seu desenrotllament no són comprensibles més que en el silenci de la mirada. Estos anys de 1929 a 1949 són una indagació obstinada de declinació de l’espai, ella busca un terme mitjà entre la frontalitat i la profunditat. La quadrícula, suport de vibracions cromàtiques que descobrix tela a tela, serà la seua solució per a afrontar les dades del pla i de la seua continuïtat amb les constants ruptures de punt de vista. L’espai de la seua pintura està al mateix temps construït i desconstruït, és el de l’il·lusionisme perspectiu que evoca, a través de la reverberació de les formes, el laberint de l’esperit. La seua estada al Brasil va refermar en les seues audàcies durant quells temps de dolor i d’inquietud d’un món en guerra realitzarà les seues obres estremidores Le désastre ou la guerre (El desastre o la guerra, 1942), Le calvaire (El calvari, 1942), L’incendie II (L’incendi II, 1944), però també La partie d’échecs (La partida d’escacs, 1943). Estes pintures anuncien les seues obres mestres de la postguerra, suspeses entre continuïtat i discontinuïtat espacials