Juan Genovés

L’obra de Juan Genovés (València, 1930 – Madrid, 2020) està lligada inseparablement al seu temps històric i aquesta gran retrospectiva reuneix una selecció important de peces realitzades entre les dècades 1950 i 1980 que ho testifiquen. Des de molt prompte, la voluntat de l’artista intenta conjugar les seues inquietuds principals: renovar l’escena artística espanyola del moment, d’una banda, i situar la funció de l’art i el posicionament personal de l’artista en el centre del debat sociocultural, de l’altra. Va formar part de col·lectius significatius en el panorama espanyol de postguerra, com Los siete (1949), Parpalló (1956) i Hondo (1960), en el qual l’artista es distancia de l’Informalisme i desenvolupa una pintura figurativa de tall expressionista i actitud provocadora.

En els anys seixanta la seua participació en moviments antifranquistes coincideix amb una crisi pictòrica que resol poc temps després, no obstant això, quan comença a desenvolupar els seus dos temes principals: el «personatge sol» i la «multitud». Tots dos es plantegen com a assumptes contraposats però íntimament vinculats. Per a retratar la individualitat fa ús del collage, i empra roba real combinada amb parts del cos pintades amb realisme, especialment mans o cares; per a representar la multitud, pren elements derivats del llenguatge cinematogràfic, com per exemple políptics a manera de plans de seqüències, que resol amb l’ús de tintes planes. De la fusió de tots dos estils sorgirà amb força el «realisme polític» que defineix el treball de Genovés.

Si hi ha alguna cosa que marca el seu treball d’aquest període és l’explícit de la seua pintura, el directe que resulta el seu missatge i l’absència de dubtes polítics que ho defineixen. D’aquesta època són les seues obres Contra la pared (Contra la paret 1965), Uno, dos, siete, siete, (Un, dos, set, set, 1968), Los manifestantes (Els manifestants, 1975) o el canviat de nom El abrazo (L’abraçada, 1976). En la dècada de 1980, el seu interès es dirigeix cap al paisatge urbà deshabitat, que retrata amb colors grisos, blaus i ocres; aquest període està marcat pels denominats «espais de la soledat». L’ús de les perspectives, la cruesa de les seues imatges, la presència de l’individu enfront del món i la seua destinació… converteixen la seua obra en una metafísica de la realitat. Acompanya l’exposició una publicació que mostra les obres representades i que inclou textos de Teresa Posada, Eduardo Subirats i Manuel Vicent.