José Saborit

S’obri amb la sèrie Doble sombra (Doble ombra) i alguns paisatges que ens parlen de la proximitat en una sort de tornada a l’origen, en este fixar el contorn dels detalls de la vegetació mediterrània convertida en ombra i després en traç de pintura. Al principi, també, de la mirada emocionada, de prop, sobre la natura circumdant que fa el paisatge, el seu paisatge. En este treball d’aparença més modesta se xifra un dels pressupòsits bàsics de l’actitud de l’artista. La pintura s’ocupa d’allò diminut i també d’allò incommensurable, d’allò humil i d’allò opulent. La mirada del pintor constituïx una acció de gràcies cap a allò visible i allò invisible, cap a allò pròxim i allò remot, cap al que sembla minúscul i cap al que es diria immens. Es tracta d’un assumpte de distàncies, d’una nova proporció de les coses. Saborit establix un doble punt d’ancoratge en la proximitat: la contemplació de les muntanyes de Nàquera, Serra, Portaceli i la Calderona, d’una banda, i de l’Albufera, de l’altra. Entre estos dos accidents geogràfics es desplega el nostre cel, les belles albes i els espectaculars capvespres en l’horitzó de València. Un dels seus grans encerts és saber dotar als cels –estos cels sense model, acabats d’inventar– de la seua importància capital. Perquè el cel i la llum són els elements que donen al paisatge la seua verdadera configuració, i no la terra. La gradació lumínica és el que atorga diferències autèntiques al que contemplem. Allò que dóna “mobilitat” a la matèria. Ja en el segle XVII els apunts i les anotacions de viatgers, científics i pintors seran clau per al desenrotllament de la meteorologia, l’estudi dels núvols, de la llum i la construcció estètica del paisatge, més enllà de la mitologia, de l’impuls al·legòric, cap a una necessària i completa comprensió geogràfica del món que enriquix la pintura de paisatge i li dóna ales entre els segles XVII i XIX. De fet, les grans expedicions científiques comptaven entre les seues tripulacions amb artistes encarregats de documentar-les. Així, Saborit ha anat ampliant també la seua visió del paisatge estudiant, inventant i alterant els aires dels llocs que ha contemplat i admirat al llarg dels seus viatges. De la Mediterrània a l’Atlàntic i, d’este, al Pacífic, l’experiència del mar i dels seus horitzons es fa constant –tot el mar és el mateix mar, encara que mai siga igual–; fins arribar més al sud, de Punta Arenas a illa Navarino i a illa Rei Jordi a l’Antàrtida, paisatge ahistòric: aquell que no alteren a penes les estacions ni es relaciona amb els destins humans, el de les neus perpètues atrapades en congestes i glaceres, un paisatge tot blanc, on les diferències són quasi inapreciables. Més enllà del confí hi ha un paisatge interior que no es correspon amb cap lloc concret, que és una disposició de l’ànim. Existix potser un acostament entre paisatges llunyans? Existixen els universals paisatgístics, que l’ull del bon pintor descobrix? Està clar que les emocions humanes i els interessos dels individus són universals, per damunt de les circumstàncies de l’espai i del temps. Ens vam moure i ens mourem per les mateixes inclinacions, per les mateixes ambicions, en virtut de les mateixes passions. Potser és possible que l’emoció estètica que propicia la pintura, igual que succeïx amb l’emoció humana de la subsistència, estretisca les latituds i els horitzons fins a tornar-los un, fins a convertir la diversitat de la geografia en una unitat geogràfica superior? És la pintura, en la seua multiplicitat, un ritu de persecució d’allò elemental etern?   Més al sud és una exposició de pintura de José Saborit, comissariada conjuntament per Carlos Marzal i pel mateix pintor, vinculats per una llarga trajectòria d’afinitats i complicitats. Carlos Marzal és escriptor i va obtindre el premi Nacional de Poesía i el premi Nacional de la Crítica el 2001 pel seu llibre Metales pesados (Tusquets, 2001). Prova de la seua vinculació a les arts plàstiques és el llibre d’assajos sobre art titulat El cuaderno del polizón (Pre-textos, 2007). José Saborit és pintor, escriptor i catedràtic de pintura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València des de l’any 2000. Ha realitzat nombroses exposicions de pintura (com Con el aire, Centre del Carme, 2008) i ha publicat assajos, com Retórica de la pintura (Cátedra, 2000), i dos llibres de poemes, Flor de sal i La eternidad y un día (Pre-textos, 2008 i 2012).