Jose Maria Yturralde

José María Yturralde (Conca 1942) va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de Valencia. A mitjan anys setanta travessa una etapa d’experimentació en l’informalisme matèric, a partir de la qual evoluciona cap a l’abstracció geometritzant i op que el caracteritza i en la qual es detecten les influencies de Vasarely, els espacialistes italians i el constructivisme. El 1966 va ser nomenat conservador del Museo de Arte Abstracto Español de Conca; en aquesta època incorpora objectes al quadre i treballa en monocromia, amb materials sintètics. El 1967 és membre fundador del grup Antes del Arte, liderat per Vicente Aguilera Cerni, i fa art cinètic, aquest interés per la tecnologia s’accentua amb la seua participació en els seminaris del Centre de Càlcul de la Universidad Complutense de Madrid, que l’introdueixen en el treball amb ordinadors. El 1974 es trasllada a Massachusetts (Estats Units), on investiga i fa classes al Center for Advanced Visual Studies del Massachusetts Institute of Technology, M.l.T. Durant les dues darreres dècades, després d’aprofundir en la direcció cinètica amb les seues “estructures volants”, torna al pla amb una actitud que, sense deixar de ser constructivament rigorosa, és més poètica a causa de la interrelació dels colors i la inestabilitat de les composicions. En l’actualitat és catedràtic de pintura de la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de la Universitat Politècnica de Valencia. L’exposició que es presenta, recorre de manera retrospectiva totes les èpoques pictòriques de l’artista. Començant amb les seues primeres obres, on la influència de Tàpies ¡ I’informalisme és evident, passant per les seues conegudes figures impossibles, fins arribar als seus darrers treballs on la investigació i interacció del color arriba al seu punt més àlgid, la mostra presenta de manera global el seu treball de quatre dècades. En paraules d’un dels comissaris, Daniel Giralt Miracle: “…sempre va estar latent en la personalitat de José María Yturralde, especialment en el seu propòsit d’entendre l’art com una exploració, una recerca, com un camp obert a tota classe d’experimentacions i investigacions, que conjuminara intel·ligencia i sensibilitat. Aquesta és la dimensió dual de la seua carrera, present en els seus remots orígens abstractes, en els seus estudis i formes geomètriques, en les seues estructures volants o flotants i en la seua pintura de la dècada dels noranta, quan a través de Preludis, Interludis i Postludis s’endinsa en la dissolució de les seues formes geomètriques i es concentra en el que seran els ‘limits’ del quadre, iniciant la que podríem denominar la fose neumònico-fenomènica de la seua pintura”.