Joaquín Sorolla

Algunes exposicions persegueixen finalitats concretes més enllà de la necessària i bàsica que suposa mostrar conjuntament sèries d’obres d’un artista concret. La relació de determinats artistes amb algunes ciutats representa molt més que el lloc de naixement o allí on instal·lar-se i desenvolupar un treball. Joaquín Sorolla i Bastida (València, 1863 – Madrid, 1923) manté aquell tipus de relació amb València, entesa aquesta com a patrimoni de propietats simbòliques i emocionals, de la mateixa manera que la ciutat (i una gran part dels seus habitants) equipara la mirada del pintor amb una sort d’identitat col·lectiva. Característiques tècniques i formals de la seua pintura com ara la llum projectada; la claredat que reflecteixen els cossos, les teles i els objectes; la representació d’una atmosfera mediterrània evocadora; la capacitat genuïna de detenir un moment i, en aquest, tots els gestos que succeeixen a l’uníson, entre d’altres, han representat una manera de fer que es va fusionar d’alguna manera amb la ciutat i amb l’educació de la mirada del pintor.

Si la línia cronològica de l’IVAM s’inicia amb Ignacio Pinazo, catorze anys més major que Sorolla, i s’instal·la en aquella mirada local com a posicionament des del qual plantejar un relat propi de la història universal de l’art, és a dir, situar a València en el mapa internacional, aquesta mostra de Sorolla va significar situar l’IVAM en el pla de la seua pròpia ciutat. L’exposició va aconseguir atraure desenes de milers d’espectadors i, d’alguna manera, marcar un punt d’inici que possibilités, escalonadament i paral·lelament, una educació sobre l’art modern i contemporani. La ubiqüitat d’estils i la multiplicitat semàntica de l’art que l’IVAM va promoure en els seus inicis, va marcar una senda nova que va resultar reeixida.