Javier Calvo

És manifest que Calvo no volia quedar-se atrapat en les formes geomètriques i que necessita introduir referències a llocs emocionals. L’estilística del paisatge que desenrotlla arranca del romanticisme per a incidir en uns plantejaments verdaderament originals. El que és decisiu és l’obsessió per captar la força i la intensitat dels fenòmens naturals, però sobretot el que vol és mantindre la presència vital de la pintura. En la sèrie sobre la Malva-rosa (1977-79), Javier Calvo intenta recuperar poèticament la infància per mitjà d’una nova forma de figuració que aconseguix humanitzar el seu llenguatge enfront de l’abstracció anterior. Les seues són imatges per al record que transmeten una profunda nostàlgia, unida, com sempre passa, al plaer de pintar. Les seues emocions retrospectives estan contrapesades per un cert to de serenor. La sèrie del glamour i la moda, un camp pel qual Javier Calvo té una immensa debilitat, ha sigut sens dubte la que li ha permés oferir els seus plantejaments sincrètics de màxima maduresa. La relació de Javier Calvo amb l’“imperi de l’efímer” és dilatada, tant en el camp de la pràctica com en el de la docència. Una de les seues primeres i importantíssimes manifestacions és la sèrie Glamourosas, presentada a La Gallera l’any 1995. Diu Mara Calabuig: “Fer de les vestidures protagonistes, sense lligams ni servituds, lluny no obstant de la simple temptació documental, és, en esta insòlita mostra, tota una revelació plàstica. Javier Calvo, quan esborra deliberadament rostres i desatén anatomies, descobrix en la moda tota la seua força, la seua entitat constructiva, que ell subratlla aconseguint uns inopinats efectes d’arquitectura mòbil amb total autonomia i un penetrant poder de suggestió.” Les troballes de textura, composició i gestualitat s’han ampliat des de la sèrie Glamourosas fins als quadros que presenta a l’IVAM, en els quals amplia la reflexió sobre la posa, amb tot el sentit de teatralitat que implica, amb este estar entre l’estàtic i l’extravagant, la delicadesa i la suavitat i la rotunditat solemne. La pintura ret un rigorós homenatge als grans fotògrafs i als dissenyadors que han lliurat la seua imaginació en este món de teles plegades, bells cossos i presències fascinadores. La moda, que unix l’efímer i l’etern, el pols de la modernitat, reapareix en el museu per a seduir-nos de la manera més subtil.