Ignacio Pinazo

La mostra que ara s’exhibix a l’IVAM i al Museu de Belles Arts de València busca establir un diàleg o seqüència entre les obres del mestre valencià guardades en les seues col·leccions. La col·lecció de Pinazo del Museu de Belles Arts de València és exemplar com a fruit de la generositat ciutadana. Integrada principalment per una sèrie de peces selectes que van ser donades a l’Acadèmia pels fills de l’artista, José Pinazo Martínez i Ignacio Pinazo Martínez, a esta decisiva selecció cal afegir-hi les generoses donacions particulars al Museu de Belles Arts i a l’Acadèmia de Sant Carles. La col·lecció de l’IVAM va ser adquirida als seus descendents i completada amb donacions de la família Casar Pinazo. D’esta manera, Pinazo passa a convertir-se en un dels pilars de la col·lecció permanent, igual que succeïx amb Julio González. No pot discutir-se el fet que incloure Pinazo en este context era arriscat, però en gran manera justificable si se’l considera com a nucli de la modernitat valenciana, encara que la seua modernitat s’exhaurisca amb ell mateix. Des del 2001 es publica de manera sistemàtica una sèrie de treballs sobre Pinazo que han permés analitzar més profundament la seua obra, al mateix temps que localitzar i donar a conéixer un considerable nombre de rellevants pintures que estaven en parador desconegut. No obstant això, en contra del que cabria pensar, encara és molt el que queda per estudiar i catalogar d’este gran artista; este, precisament, és l’objectiu de la Càtedra Pinazo que la Universitat de València va crear el 2010 amb el suport de l’IVAM, i en esta línia s’inscriu l’exposició actual, proposta pels dos museus, que ha permés rescatar obres dels fons, poc o gens vistes, i mostrar-les en un altre context. D’altra banda, el 2012 es complix el centenari de la concessió de la Medalla d’Honor en l’Exposició Nacional, esdeveniment que pot paréixer hui de poca rellevància, però que, per descomptat, sí que la tenia en el seu moment; n’hi ha prou de consultar l’àmplia documentació que ix a la llum sobre això en este catàleg, que oferix un capítol dedicat a la recopilació crítica d’eixe premi. En la mostra es presenta també una important sèrie de pintures i dibuixos realitzats cap al 1912. Atesa la naturalesa dels fons dels dos museus, s’ha tingut en compte la seua producció de retrats i paisatges: els retrats i les figures s’exposen en l’IVAM; els paisatges i les naturaleses mortes, junt amb algun altre retrat ambientat a l’aire lliure, al Museu de Belles Arts. Pinazo va ser un extraordinari retratista, reconegut com un dels mestres del gènere pels crítics de la seua època; de fet, les primeres medalles que va aconseguir en els certàmens nacionals li les van proporcionar els seus retrats. Però no és menys cert que la seua aportació al paisatge va ser també decisiva, i que és en esta modalitat on hui es poden fer més evidents –o fàcilment perceptibles per a alguns– la modernitat i la coherència de la seua pintura. Les pintures del primer període de l’artista d’esta selecció són precisament retrats de persones del seu entorn. Pinazo va convertir la seua família i els seus amics en models recurrents i en font inexhaurible d’inspiració. L’atenció a la vida social, festiva i popular comença a cobrar rellevància en els apunts i les cròniques de Roma, encara que després s’amplifica a València i a Godella. Ja en els inicis, València li havia subministrat inspiració, com pot observar-se en una sèrie de quadrets realitzats sobre processons i traques que ara poden ser apreciats en esta mostra conjunta.