Homenatge a Antoni Tàpies

L’obra de Tàpies és complexa, com la de tots els genis, pel fet que va crear un estil molt personal carregat d’una simbologia en què va trobar inspiració en signes de cultures i civilitzacions ancestrals, en la ciència, en la poesia, en la filosofia zen, en els paisatges tel·lúrics, en els materials pobres i humils, en la insurrecció, en la llibertat i en el compromís polític. Tàpies va ser un poeta i un intel·lectual de les formes més imprevisibles, un expressionista contingut i concentrat a construir textures, cal·ligrafies, números, colors terrosos, signes misteriosos i transcendents, i encreuaments i línies ordenades en estructures abstractes. Com a homenatge a l’excel·lència i a la intel·ligència artística d’este insigne artista, l’IVAM dedica una exposició per a mostrar sis de les obres més rellevants que formen part de la seua col·lecció. La ligne rouge (Negre amb línia vermella), 1963. Tècnica mixta sobre tela i fusta. Esta peça és un clàssic de la nostra contemporaneïtat que posa de manifest l’informalisme matèric que de manera magistral va encapçalar Tàpies. En esta hem de percebre un genuí encreuament d’idees i de camins en què es donen cita amb elegància la tradició constructivista, la pulsió figurativa, l’experimentació amb nous materials i la ruptura de la bidimensionalitat en la pintura. Gran paquet de palla, 1969. Tècnica mixta sobre tela. Com es pot apreciar en esta tela Tàpies no mostra els objectes tal com són, sinó que els incorpora al seu personal llenguatge. Esta obra forma part d’eixa interpretació artística que ell fa de la vida i del paisatge entés en la seua simplicitat i nuesa. A finals dels seixanta i principis dels setanta, l’artista intensifica el seu treball amb objectes i pinzellades que pareixen eixir-se’n dels límits del quadro. Tàpies ja havia treballat intensament amb el món objectual des dels anys 50, però ara ho fa de manera renovada, coincidint amb l’arte povera. Collage de cabells, 1985. Tècnica mixta sobre fusta. L’artista compon esta obra amb una tècnica concentrada, una vegada més, en objectes reals efímers per a elevar-los a una nova categoria superior. Amb la incorporació de cabell humà a l’obra, Tàpies ennoblix les accions associades a la naturalesa humana a la qual va dispensar part de les seues investigacions artístiques. Amor a mort, 1980. Acrílic sobre tela. En Amor a mort es mostren molts dels jocs de contraris que recorren la producció artística de Tàpies. L’artista incorpora la paraula ‘amor’ per a descompondre-la i donar-li un significat contrari. De la mateixa manera, eixa relació entre el positiu i el negatiu està marcada pels dos símbols que inclou en els extrems de la tela. Així mateix el contrast entre la intensitat del negre i l’oportunitat de ruptura amb què inserix el blanc, continua marcant eixe camí d’antònims que tant li va agradar. Surface grise rosâtre aux traces noires, 1962. Tècnica mixta sobre tela. El control intel·lectual amb què l’artista impregna les superfícies de la seua obra en la qual predominen formes monocromes sempre pròximes a tons que ens remeten a paisatges d’un territori misteriós i imaginat queda reflectida en esta obra on les zones ocres i terroses guanyen terreny a qualsevol altra tonalitat.  El ‘no-lloc’ queda retratat en esta superfície pictòrica on ens mostra un món hermètic i místic, de difícil accés degut a la irracionalitat de la seua lectura. Gris amb cinc perforacions, 1958. Tècnica mixta sobre tela i fusta. Tàpies, amb estudis com este, va arribar a l’informalisme matèric i a l’abstracció tel·lúrica a partir d’un lirisme espanyol renaixentista, basant-se en els poetes ascetes, arrelat posteriorment amb un misticisme oriental en el qual va sustentar el seu propi i enigmàtic llenguatge: el dels colors terrencs, el d’un orde desordenat, el de silencis i buits, el de punxades i bretxes sobre la superfície, el de pigments mesclats amb materials de qualsevol tipus, en definitiva, el de la realitat domèstica com a art. En les seues estructures i plans de caràcter expansiu veiem eixos contrastos tan característics en la seua obra, entre espais buits i silenciosos i, uns altres carregats de tensions formades per masses pictòriques que provoquen clavills amb protuberàncies en la superfície pintada. La seua obra, tal com es reflectix en este “homenatge” basat en les obres més importants de la col·lecció de l’IVAM, està construïda per a transformar l’interior de l’espectador, en la qual l’artista es mostra com un alquimista de l’art que convertix matèria en somnis, minerals en poesia i formes en idees. Des d’esta perspectiva, Tàpies avança del no-res al tot amb l’únic i exprés desig de trobar-se amb l’espectador, perquè este es delecte amb unes estructures que mai no van ser així i mai no haurien existit si no és per la manipulació màgica i pel cor i intel·ligència de l’artista que s’acosta a una realitat que procura extraure la bellesa pura, la idea més bella i el sentiment més profund. Amb esta equació simple, al mateix temps que complexa, hem d’entendre una expressió artística, un sistema de procreació, una manera de pensament, una estètica, una manera d’interpretar el món i una forma de progrés que expressen una visió de l’univers que entén la matèria com un tot sotmés al canvi i la formació constant que caracteritzaven la seua extraordinària obra. Gràcies Mestre.