Gianluigi Colin

En les seues Mitografie (Mitografies), partix d’una pregunta: En què s’han convertit –per a nosaltres– Mercuri, Mart, Saturn i Venus? La seua aposta no consistix a iniciar un recorregut nostàlgic. Intenta rastrejar supervivències llunyanes. Escruta molts brots de classicisme, sovint descuidats, disseminats en els intersticis del nostre present. Se servix del mite com d’un instrument privilegiat, no per a eixir “d’este” món, sinó per a recórrer-lo de distinta forma, emprenent camins poc explorats. A les escoltes “d’oracles parlants”, compon frescos postmoderns, en els quals es trenca qualsevol centralitat. Compromés a anar més enllà de les regles habituals del relat, s’entreté en detalls trobats afortunadament. Extrau fragments sense origen, que fon en almanacs excèntrics, reveladors d’un postrealisme audaç. Per a donar vida als seus imponents, inexactes i imperfectes “quadros”, Colin recorre a una tècnica complexa. En primer lloc, fulleja els periòdics; després, tria pàgines on apareixen imatges “reveladores”; a continuació, arruga eixos fulls, amb un gest d’intolerància moral; després fotografia eixos fulls arrugats; després imprimix el fitxer en paper de periòdic, que apega sobre un llit, fet al seu torn de sedimentacions de papers de periòdic (una espècie de “reescriptura” de la tècnica clàssica de l’emprimació); finalment, amb ímpetu, intervé amb les mans sobre este material, amb plecs ulteriors. És com assistir a un seductor naufragi. L’obra es dóna com un teixit cresp, un arsenal de memòries esfilagarsades, un mar agitat per onades, un exercici dotat d’una inesperada consistència plàstica i poètica.