Gabriel Cualladó

L’interès per la fotografia ha estat present en la Col·lecció de l’IVAM des de les seues primeres adquisicions en 1986, així com la intenció de realitzar exposicions que integraren aquest llenguatge amb naturalitat dins de la seua programació. Gabriel Cualladó (Massanassa, 1925 – Madrid, 2003) va ser un dels autors que millor conjuga la mirada personal del fotògraf i l’espontaneïtat de l’ús del mitjà. Acte considerat un «afeccionat», tal vegada és per la no necessitat de fer una carrera professional, va completar, finalment, una obra plena d’empatia i sinceritat. Gents senzilles que li envoltaven, familiars i amics, així com —més endavant— un retrat col·lectiu de la professió, dels seus col·legues i dels llocs simbòlics de la seua infància, completen una obra on predomina un estar tranquil.

Aquesta, la primera exposició dedicada a Cualladó, va presentar una selecció de fotografies realitzades entre 1955 i 1989, juntament amb els assajos fotogràfics París (París, 1962), La Cervecería Alemana (La Cerveseria Alemanya, últims anys seixanta), La Real Sociedad Fotográfica (La Reial Societat Fotogràfica, 1979 i 1982), El Rastro de Madrid (El Rastre de Madrid, 1980-1981) i La Albufera (L’Albufera, 1985). El conjunt d’imatges seleccionades, per damunt fins i tot d’algunes de les seues fotografies més icòniques, reuneix especialment les que van interessar al mateix autor. En les escenes o en els retrats pròxims de gent i llocs que coneixia bé, el fotògraf suma la de sèries concretes on el protagonisme continua estant en la proximitat per a expressar els gestos sincers, senzills, de gent anònima i llocs vistos per primera vegada. Aquella capacitat de Gabriel Cualladó de mirar pausadament, era una fase prèvia i necessària d’una altra de les seues capacitats, la de triar què fotografiar.

A penes un any després d’aquesta mostra, dins del projecte col·lectiu Els paisatges de Joanot Martorell. Gandia i La Safor, també exposat en l’IVAM, Cualladó va demostrar de nou que l’empatia del fotògraf és una estranya i poc freqüent capacitat sintètica entre saber mirar i deixar fer.