Frank Stella

Del rigor al barroquisme

Exposició

Frank Stella, que va estudiar des del 1950 fins al 1954 en la Philips Academy, a Andover, i posteriorment, fins al 1958, a Princeton, va estar fortament influenciat per l’impacte que van transmetre als estudiants nord-americans els creadors de la Bauhaus exiliats a causa de l’amenaça del nazisme. Stella pertanyerà, doncs, a una generació d’artistes formats per complet en l’abstracció tant teòricament com plàsticament, opció que defén i reivindica completament: “Crec que l’abstracció ha superat els modes figuratius de la pintura a partir del 1945.” I afig: “L’abstracció és, de totes les vies pictòriques, la que té més probabilitats de considerar la suma dels coneixements adquirits per la nostra cultura. És adaptable i evolutiva.” A finals dels cinquanta, i influenciat per les propostes de Kasimir Malevich i Piet Mondrian, l’artista reivindica en les seues pintures les estructures primàries de la forma i el color. Treballa amb gran simplicitat d’elements plàstics i amb gran economia de mitjans sobre pintures de gran format negres, blanques o multicolors executades amb gran minuciositat i els contorns de les quals coincidixen amb els límits exteriors de la imatge. “Les seues franges són camins que recorre el pinzell sobre el llenç. Camins que no conduïxen més que a la pintura”, va dir sobre això Carl André. Frank Stella inicia poc de temps després la construcció dels seus Shaped-canvas, quadros de formes singulars i originals que desafien els cànons tradicionals. L’ús de bandes de color pauta el ritme de l’espai en el suport i dóna a l’obra l’estatus de l’objecte la funció del qual és revalorar el seu entorn. Després d’haver sigut un dels més importants representants de l’Art Minimal, Frank Stella recorre a partir del 1974 a formes múltiples i retallades, confeccionades amb materials molt diversos i usant una gamma àmplia de colors fluorescents, metàl·lics, àcids. És un treball que es fa gradualment tridimensional i les formes lliures del qual l’encaminen cap a l’escultura. Retalls de cartó, teles, bronze o fragments de reixeta que unix a peces d’alumini fixades a estructures de metall. Esta metamorfosi feta a partir de sèries que se superposen en el temps, amb aportacions del kitsch, del grafit, amb evocacions del pop i emprant colors de la cultura popular, el porten a una espècie de barroquisme del qual escaparà més tard, quan treballe en obres d’escala monumental, a les quals l’acer polit, oxidat o cremat donaran un aspecte molt més auster.