Franco Fontana

Franco Fontana arranca d’una concepció de la fotografia com un treball creatiu en què la relació amb la naturalesa o la realitat es veu acompanyada d’una intensa projecció poètica. Ho diu en una entrevista de fa uns anys: “Pense que la fotografia no és l’estudi d’una realitat positiva, sinó la busca d’una veritat ideal plena de suggestió, misteri i fantasia. Fotografiar és posseir, és un acte de coneixement i de possessió profunda. La fotografia no ha de reproduir el visible, sinó que ha de fer visible l’invisible”. I és d’acord amb estos prinicipios que ha dut a terme un amplíssim treball que podem observar en l’exposició de l’IVAM. Des dels estudis dels anys 60 i 70, atents a motius històrics i arquitectònics que van des de la ja famosa foto de Praga, les de Mòdena o Venècia, fins a les seues investigacions sobre el paisatge natural que interpreta des d’una nova mirada i que molt prompte seran reconeguts com a treballs fonamentals de la fotografia de l’època. Les sèries sobre la Basilicata, la Puglia o el desert d’Erfoud poden ser els moments més significatius. Vindrà després una àmplia seqüència de treballs urbans, atents a registrar l’empremta i traça humana. Carrers, ombres, asfalts que componen una seqüència que tindrà Los Angeles, San Francisco, Nova York, etc. com a escenaris que Fontana recorre amb atenció nova. Es podria parlar d’una llum americana la que il·lumina tots estos registres del Fontana dels 80 i 90. En un joc de llums i ombres s’animen i discorren personatges i llocs de forta impressió cinematogràfica. El color jugarà un paper fonamental. Des dels seus sorprenents treballs de polaroid fins a les seqüències sobre paisatges naturals, als que tenen el mar com a motiu i als últims que tenen València com a escenari, Fontana dóna a la seua obra una intensitat poètica que ens descobrix l’emoció i la màgia de tota situació, i transforma el seu treball en una busca de l’invisible, d’eixe moment irrepetible que té tota obra d’art.