Francisco Leiro

Francisco Leiro (Cambados, Pontevedra 1957), fill d’un picapedrer, es va iniciar en l’escultura de manera autodidacta, influït per la imatgeria popular gallega. Posteriorment es va traslladar a Santiago de Compostel·la per aprendre el treball de la pedra a l’Escuela de Artes y Oficios. Després de realitzar tres cursos a Santiago va viatjar a Madrid, on va assistir a classes de dibuix i modelatge a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Va celebrar la seua primera exposició a la Sociedad Cultural de Cambados el 1975. Durant aquesta etapa va formar part del grup Foga, i es va accentuar en la seua escultura la influència surrealista i va participar en diverses mostres tant col·lectives com individuals. Al principi dels anys vuitanta va participar en les col·lectives Atlántica, que aglutinaren una generació emergent d’artistes que a la dècada dels vuitanta renovaren la plàstica a Galícia. Després d’exposar a Itàlia i França, el 1990 presenta la seua obra a la Marlborough Gallery de Nova York, on viu des del 1988 i on tornarà a exposar el 1992 i el 1998. Des de finals dels anys vuitanta ha desenvolupat una faceta monumental de la seua escultura, realitzant diversos encàrrecs públics a Santander, Vigo, Ferrol i Santiago de Compostel·la. L’estil inconfusible de Leiro, encara que ha travessat diferents etapes, sempre ha obeït a una figuració expressionista, manté com a referents fonamentals del seu estil l’escultura tradicional gallega de talla en fusta i les formes arcaiques de l’escultura, i en les seues creacions participen l’hieratisme egipciomesopotàmic, la grandesa miquelangelesca i l’expressionisme alemany. La seua escultura juxtaposa formes figuratives amb estructures abstractes que donen origen a unes peces de connotacions al·legòriques les referències narratives de les quals se situen més enllà de la història i la memòria, invocant una ficció irònica i atemporal. Encara que ha emprat en nombroses talles la pedra, el marbre o el formigó, sol utilitzar com a suport principalment la fusta (peira, maceire, ukola o tec), ja que és un material que admet fàcilment distorsions compositives, i que presenta una qualitat especialment expressiva per a la qual recorre a una talla aprofundida, incisiva, a vegades sumària, a vegades brutalista. Ha investigat les qualitats expressives del contrast de materials (fusta policromada, vinil, poliester). El resultat és una galeria de figures humanes de fort dibuix, formes alterades i moviment exagerat. Per tal d’augmentar l’efecte recorre a la policromia connectant enginyosament color i forma. Enfront de l’estatisme que dominava l’espai en les seues obres anteriors, en les seues peces més recents es produeix un increment de la sensualitat i el moviment. L’exposició reuneix aproximadament 40 escultures que permeten una visió retrospectiva de l’evolució creativa de l’escultor, des del 1987 fins a l’actualitat. El catàleg editat amb motiu de l’exposició reprodueix les obres exposades i inclou textos de Santiago B. Olmo i del comissari de la mostra, Miguel Fernández-Cid. Esta exposició ha segut organitzada conjuntament pel Centro Galego de Arte Contemporánea-CGAC i l’IVAM-Institut Valencià d’Art Modern.