Filippo de Pisis

L’exposició és la primera mostra individual dedicada al pintor i escriptor italià Filippo de Pisis que es presenta a Espanya, on les seues obres només s’han pogut veure en exposicions col·lectives com El arte italiano al MNCARS o Realisme màgic a l’IVAM; així mateix, serà la primera vegada que es presente a Àustria una mostra dedicada a l’artista. L’exposició reuneix vuitanta pintures i vint-i-cinc dibuixos que engloben els diversos aspectes de la prolífica obra de De Pisis. Amb motiu de la mostra, es publica un catàleg il·lustrat amb reproduccions de les obres exposades i amb textos de Claudia Gian Ferrari, Peter Weiermair, Luciano Caramel i Marga Paz; així com també una antologia de textos del propi artista. Filippo de Pisis (Ferrara 1896 – Milà 1956) va ser pintor, escriptor i poeta i, encara que el seu primer interés va ser literari, va compaginar al llarg de la seua vida una intensa dedicació a les lletres amb la pintura i el dibuix. Ell mateix es va descriure com: “un discret pintor, sí, però en primer lloc poeta.” De formació fonamentalment clàssica en la seua infantesa, va mostrar des de jove un interés pels moviments d’avantguarda que estaven sorgint a Europa, i el 1916 va començar la realització de collages, en els quals va manifestar el seu interés pels objectes i per la construcció de l’espai en el quadre. En aquests collages realitzats sota la influència del cubisme i del futurisme s’aprecia una manera molt personal de disposar els fragments retallats i enganxats sobre la superfície. Però la seua afecció per la tradició humanística el duria a abandonar la pràctica del collage, que ja no tornaria a reprendre, després d’haver “interioritzat” el seu sistema constructiu. L’art italià del 1914 al 1920 havia respost a la crisi de la cultura i de la història provocades per la Primera Guerra Mundial —sobretot en l’obra d’artistes com De Chirico, Carrà, Sironi, Severini, Soffici i Morandi entre altres— amb una tornada a la tradició pictòrica i la revisió d’artistes del passat —Giotto, Masaccio, Uccello, etc.— després de l’assimilació de les teories avantguardistes de reinterpretació de la realitat a partir d’una nova articulació geomètrica i una consideració no simbòlica dels objectes. De Pisis, des dels inicis de la seua carrera, va ser partidari d’un eclecticisme artístic acord amb els seus ideals d’ordre i harmonia que va incorporar tant a la seua producció literària com a la pictòrica. En les seues composicions plàstiques va tractar tots els gèneres tradicionals de la pintura —natura morta, retrat, nu, paisatge…—, en els quals va aconseguir unes extraordinàries composicions de llum, atmosferes i tonalitats de colors, alliberades de qualsevol narrativa o qualsevol lògica del temps. La natura morta és el gènere pictòric en què De Pisis pot desenvolupar millor la seua vocació literària i en la qual els objectes diversos amb què construeix el quadre són com els elements d’una narració. Els aspectes “metafísics” dels seus quadres es manifesten en les unions d’objectes, plenes d’imaginació, que creen “ritmes purs de formes en l’espai.” En els seus anys de formació artística s’ha destacat com a crucial l’encontre, el 1915, i l’amistat posterior amb els germans De Chirico – Giorgio i Alberto, aquest darrer conegut en els cercles artistics, com Alberto Savinio-, que, a causa de la guerra, es traslladaren a Ferrara, on romandrien fins l’any 1918. En aquesta ciutat també vivien els artistes Carlo Carrà i Ardengo Soffici. El grup serà conegut com a Valori Plastici pel nom de la revista fundada a Roma el 1918 per Mario Broglio, on apareixia un article de De Pisis en el seu primer número. En les reunions del grup es va emprar per primera vegada el terme “metafísica” per a definir aqueix art que va saber conjugar l’afecció a la tradició i a la història, amb una obertura cap a les regions més recòndites del subconscient i del desconegut i misteriós de la realitat circumdant. De Chirico va escriure que la transformació d’allò quotidià i allò confortable en desassossec i fins i tot en terror és l’essència de la pintura metafísica. El 1917 va iniciar la seua correspondència amb Tristan Tzara i va entrar en contacte amb els futuristes. Poc després, en la seua etapa d’estudiant a Bolonya, va conéixer Giorgio Morandi, amb qui compartia una mateixa manera de concebre la pintura gràcies a l’atmosfera metafísica i simbòlica creada per una particular presència dels objectes. El 1920 es va traslladar a Roma, on va realitzar la seua primera exposició individual, formada per dibuixos i aquarel·les. En la seua obra ja es percebien les evocadores atmosferes de la pintura metafísica unides a una expressivitat influïda pel seu interés en la cultura del divuit, contradiccions que resol amb el temps en una sensual interpretació de la metafísica. Aquest mateix any va obtenir una càtedra d’ensenyament secundari a Roma, on va freqüentar els cercles artístics i literaris i va visitar els museus de la ciutat. Va exposar la seua obra al Teatro Nazionale i va participar, amb De Chirico i Donghi, en la III Biennale di Roma el 1925. Alguns mesos després es va traslladar a París, on la seua obra es va impregnar de la influència de l’impressionisme i de la pintura de Manet, amb el romanticisme de la figura de Delacroix, l’expressionisme de Daumier i la modernitat de Picasso. A París es va produir el retrobament amb els seus vells amics de Ferrara, i va participar en l’exposició Les artistes italiens de Paris. També li dedicaren diverses exposicions individuals i la seua obra va ser seleccionada per a formar part de la primera (1926) i segona (1929) Mostra del Novecento Italiano organitzades per Margherita Sarfatti i presentades a Milà. Durant la Segona Guerra Mundial va tornar a Itàlia i es va establir a Milà i Venècia, però acabada la guerra va rebre mostres d’hostilitat que el feren tornar a París, on viuria fins l’any 1948, quan l’agudització de les seues crisis nervioses provocaren el seu ingrés en un hospital psiquiàtric. Els darrers anys de la seua vida es van veure marcats per les seues etapes d’internament i recuperació; no obstant això, va mantenir una gran activitat pictòrica, fidel als seus temes preferits: figures, paisatges, natures mortes. Poc abans de la seua mort, li dedicaren un homenatge a Florència i el mateix any de la seua mort la Biennale di Venezia va organitzar una gran retrospectiva de la seua obra. A més de publicar al llarg de la seua vida nombrosos articles periodístics, molts d’ells sobre art, destaquen entre les seues obres literàries: I Canti della Croara, Vaghe stelle dell’Orsa (Diario, Bologna 1916-1918), Il signor Luigi B., Il verbo de Bodhisattva i Memorie di una scimmia.