Festival PhotOn

Les persones transgènere han tingut menys èxit que els gais i les lesbianes en l’obtenció d’alguna forma d’acceptació pública i del reconeixement legal dels seus drets. Al Brasil hi ha relativament pocs grups activistes que comprenguen tota la gamma de sexualitats i gèneres alternatius. Atés que en el marc d’eixos grups mixtos els transsexuals tendixen a diferenciar-se dels travestis, s’ha estés l’ús del terme GLBTT: gai, lesbiana, bisexual, travestí i transsexual. La penosa situació política i social de les persones transgènere al Brasil podria millorar gradualment si hi haguera entre elles més metges, advocats i altres professionals. No obstant això, a la discriminació que limita ja el seu grau d’educació s’hi suma el fet que la majoria dels travestis no pareixen disposats a fer els sacrificis requerits per a aconseguir una educació superior. Eixa majoria creu, segons pareix, que això també comportaria el sacrifici dels anys més importants de la seua vida en tant que dona bella. A diferència dels treballadors de sexe femení, que tenen varietat d’opcions per a exercir la professió (el carrer, els clubs i prostíbuls o a través d’anuncis), els travestis solen treballar al carrer i en bordells d’ínfima categoria, coneguts com a privés. En estos llocs, el proxeneta sol ser traficant de menut, a qui es qualifica com a cafetão, o un altre travestí o transsexual a qui es denomina cafetina. La cafetina cobrarà pel lloguer de l’habitació al bordell, pel menjar i vetlarà per mantindre en actiu el travestí. Sovint les cafetinas envien els travestís a altres proxenetes de São Paulo i Rio de Janeiro perquè treballen, s’hormonen de manera massiva i se sotmeten a transformacions físiques amb la injecció de silicona, implants mamaris i altres formes de cirurgia plàstica. Alguns travestís, sobretot els dedicats a activitats sexuals, passen a convertir-se en bombardeiras, experts en la injecció de silicona industrial en els cossos d’altres persones transgènere. La transformació de glutis, cames, pits o cares és una component característica de la vida de molts travestís, però la injecció de silicona té nombrosos efectes negatius. El rebuig per part del sistema immunològic, el risc que passe al corrent sanguini o que arribe a òrgans vitals és una constant. Una vegada transformades, les cafetinas brasileres envien els seus travestís a Europa (principalment a Itàlia, França, Suïssa, Alemanya, Espanya i Portugal), on una altra proxeneta s’encarregarà d’allotjar-los i prostituir-los fins que aconseguisquen pagar els gastos de la seua transformació. Una vegada pagats els préstecs, que poden ser finançats a un elevat interés, el travestí queda lliure. Si, per llavors, el travestí ha aconseguit evitar la drogoaddicció, el contagi del virus d’immunodeficiència humana (VIH) i la caiguda en la senda de la violència, té prou possibilitats de tornar al Brasil amb diners suficients per a adquirir una casa i un vehicle. Sovint, durant la seua estada europea envien diners als mateixos progenitors que els van rebutjar. Els clients dels travestís solen ser hòmens, majoritàriament casats, considerats “normals” en públic i que adopten un rol passiu en les relacions sexuals. Els experts en sida consideren que, al Brasil, la prostitució transgènere és una important via de contagi: el travestí transmet el VIH al client, i este a la seua parella. La majoria dels nous casos brasilers d’infecció del VIH corresponen a parelles jóvens, tant gais com heterosexuals. A més d’estar exposades a riscos sobre la salut, les prostitutes transgènere que treballen en el carrer són víctimes constants de la violència de policia, clients, transeünts i, a vegades, de proxenetes. Les agressions a què es veuen sotmeses van des d’intimidació o pallisses fins a tortures i tirs amb armes de foc. Alguns grups d’hòmens consideren una diversió pegar pallisses als travestís o les balaceras des de vehicles en marxa. De manera semblant, alguns clients particulars es complauen a adoptar comportaments sàdics. A les grans ciutats, els qui es dediquen a la prostitució del carrer solen estar obligats a pagar una comissió setmanal en concepte de proxenetisme. Pagant, el treballador sexual adquirix el dret a treballar en un sector determinat, la pertinença del qual al proxeneta en qüestió està reconeguda. A canvi d’eixa comissió, se li assegura protecció contra l’assetjament d’altres proxenetes i, en principi, contra l’acció policial. Les treballadores sexuals solen tindre un proxeneta masculí, un cafetão, i els travestís i transsexuals una proxeneta femenina, la cafetina. Encara que la relació entre el treballador sexual i el cafetão es funda essencialment en la por i la intimidació, la relació amb la cafetina és sovint prou distinta. En molts casos, aporta un alt grau d’orientació i suport afectiu, i actua com una madrinha (padrina), especialment quan els travestís arriben a les grans urbs de São Paulo o Rio de Janeiro procedents de regions remotes. Els efectes conjunts de la discriminació, les humiliacions, la carència d’educació i l’allunyament del nucli central de la vida social imposen un enorme esforç emocional a les persones transgènere del Brasil, en especial a aquelles que es guanyen la vida com a treballadors sexuals. Els aguts problemes socials de caràcter estructural que afronten els pobres al Brasil, sumats a l’aïllament i la discriminació en el cas de les persones transgènere, frustren la seua aspiració al reconeixement dels més elementals drets humans i en el camp de la llei. Les pressions per a caure en la drogoaddicció i la delinqüència són immenses, però les persones transgènere són també especialment vulnerables al contagi de la sida i a enfonsar-se en el cinisme i la desesperació. Es tracta d’esculls que només s’aconseguixen evitar fent un desplegament sobrehumà de valor i enteresa. Organitzacions no governamentals i organismes públics municipals, federals i estatals assessoren i assistixen les persones transgènere amb programes de prevenció i ajuda contra les malalties venèries i la sida.