Eduardo Stupía

L’artista va avançar sobre uns nous territoris, tramats a mitat de camí entre l’ull i la mà, en una aliança que va eixamplar creativament la concepció del dibuix cap a una hiperrealitat mental que no deixa de sorprendre’ns. Si en les seues primeres èpoques el dibuixant tramava personatges, criatures i objectes amb paisatges fantasmals, més tard, en els anys huitanta, al mig d’aquelles complexes trames visuals de l’obra començaren a aparéixer ciutats amagades, paisatges somiats, edificacions impossibles i unes profuses enramades cada vegada més barroques. Al mateix temps que la imatge i la línia es feien més complexes, l’artista experimentava amb la tinta, aplicada a la textura i el granulat del paper. El resultat era tant uns dibuixos sobrecarregats de traços, empremtes i línies com l’aparició d’abismes i espais buits en els quals un es podia perdre en silenci. Al llarg dels anys, Eduardo Stupía ha confiat en la creativitat i la fantasia de l’espectador, els qual, inevitablement, és conduït a sobreinterpretar línies, filigranes, taques i pinzellades. En este camí de subtils correspondències imaginades, les trames dels dibuixos que realitzava l’artista es van mostrar com uns miratges on cada ull projectava les seues històries. Hi ha dibuixos que són construïts obsessivament al voltant d’un nucli que organitza l’espai a manera de relat visual. També hi ha dibuixos de nuclis múltiples, on la tensió es repartix i equilibra. L’obra de Stupía s’imposa per la seua intensitat. Una intensitat que pren diverses variants i, dins d’estes variants, innombrables matisos. A vegades la intensitat es concentra en una zona que funciona visualment com a nucli incandescent o com a forat negre; a vegades la intensitat es reproduïx en dos sectors (en una estructura que voreja la simetria) o esclata i es dispersa, generant distints focus de tensió. L’oscil·lació entre el dibuix lineal i la taca, entre els nuclis múltiples i la composició narrativa, es convertix en un acte cec, una qüestió gestual, un pur moviment. Tota la seua obra es pot pensar i vore com un únic gran dibuix o, més prompte, com un immens organisme en el qual el dibuix, funcional i constitutiu, és pensament que es pensa a si mateix, com a resultat d’una lògica que va i ve de la materialitat a la poètica. A mesura que ampliava el concepte de dibuix, la seua obra es tornava més incerta i inquietant. La mostra que presentem a l’IVAM inclou dibuixos i pintures realitzades durant els anys 2008 i 2009. El catàleg de l’exposició, a més de reproduir estes obres, conté textos del comissari, Francisco Calvo Serraller, de Consuelo Císcar, Fabián Lebenglik i de l’artista.