De Gaudí a Picasso

El caràcter multiforme del modernisme complica la consolidació d’una unitat estilística que facilite la lectura històrica. Cenyida als nusos essencials d’este intens i agitat procés, esta exposició centra la mirada sobre la pintura i presta una atenció especial a l’obra de joventut de Picasso i Julio González, artistes que es van formar durant el modernisme i van arribar a ocupar un lloc destacat en la història de la pintura i l’escultura del segle XX. De forma excepcional es destaca l’obra de Gaudí, figura clau per a comprendre l’evolució del modernisme. La fonamental influència de París en els orígens del moviment es resumix en les obres que Casas i Rusiñol van pintar en aquella ciutat a principis de la dècada dels noranta i que es mostren en les primeres sales. Amb una expressió tardonaturalista, apunten cap a una renovació de la pintura tant des del punt de vista temàtic, abordant aspectes lúdics de la “vida moderna” preeminentment urbana, com des del punt de vista estilístic, treballant a plein air, amb una pinzellada lliure i composicions d’influència fotogràfica. Esta secció conclou amb una selecció de retrats dibuixats per Casas dels artistes, tant de la seua generació com de la següent, que es reunien durant aquells anys en l’emblemàtic i avantguardista café Els Quatre Gats a Barcelona. Amb la segona generació, l’exposició aborda la influència del corrent espiritualista en l’evolució del modernisme. Associada en part a l’activitat del Cercle Artístic Sant Lluc, al qual va pertànyer Gaudí, esta tendència va renegar del progressisme materialista i el positivisme que va inspirar els inicis de la Belle Époque i va utilitzar els recursos del simbolisme, que s’estenia des del nord d’Europa, per a forjar la imatge més distintiva del modernisme. La influència espiritualista va propiciar en Gaudí, que s’havia format en l’historicisme de la renovació gòtica, una radicalització de la seua postura. Oferix una reflexió sobre els elements bàsics de la construcció tradicional i sintetitza un llenguatge de màxima originalitat. Mir i Anglada aporten a este panorama d’influència simbolista dos contribucions, de gran interés pictòric i gran originalitat, en què s’aprecien influències o concomitàncies amb el modernisme d’altres centres europeus com Brussel·les, Munic o Viena. L’entusiasme modernista es dissipa ràpidament a Barcelona al llarg de la primera dècada del segle XX. Este declivi presidix la trajectòria dels artistes de la segona generació modernista i marca les seues eventuals i futures aportacions a les avantguardes del segle XX. La gran figura emergent d’estos anys és sens dubte Picasso. Al seu voltant es congreguen altres jóvens artistes com Hugué, Canals, Sunyer o els germans González, residents tots ells a París i que en els mitjans artístics de la capital francesa són coneguts com “la bande catalane”. L’últim gran pintor modernista va ser Nonell. Company de generació de Picasso i Julio González, la seua obra representa la manifestació més clara del miserabilisme, amb un llenguatge sintètic que es desplega en paral·lel amb el primer expressionisme europeu. Esta temàtica miserabilista s’estén entre altres artistes i té una importància fonamental per a l’època blava que contribuiria a inscriure Picasso en les avantguardes. En la segona mitat de la primera dècada del segle XX es produïx una modificació profunda de sensibilitat que s’orienta cap al classicisme i constituïx una ruptura clara amb el modernisme. Este canvi suposarà la substitució del modernisme pel noucentisme com a tendència dominant en la cultura catalana durant els primers anys de la segona dècada del segle XX.