Dara Birnbaum

El videoart desenvolupat principalment en la dècada dels vuitanta del segle XX va tenir en l’apropiació d’imatges extretes de la cultura de masses un autèntic motor de transformació conceptual i formal. Qualsevol proposta podia ser passada per un filtre de consciència que alterava les seues formes, modificava el ritme de la seua narració i generava una crítica cultural amb les mateixes armes amb les quals s’havia posicionat com a mainstream. Dara Birnbaum (Nova York, 1946) representa una figura clau del videoart d’entre segles, aquell que va començar gravant de manera quasi domèstica materials emesos en la televisió i va evolucionar cap a produccions que se situaven més pròximes al cinema i que, especialment, van trencar amb una narrativa audiovisual lineal, preferint anticlímax (o una successió constant d’ells com a contrapunt), alentint l’escolta i la visió en l’audiència, i evidenciant les complexitats de la societat postmoderna.

Per a ella, la cerca d’un públic nou i la relectura en termes de gènere dels grans relats adquireixen categoria de grans temes. De fet, en les seues pròpies paraules, «a principis de 1980, el creixement de les cadenes de distribució de vídeo feia cada vegada més temptador treballar amb i per a aquest mitjà. Semblava que hi havia un nou mapa amb zones d’“accés” a un públic que anteriorment estava inexplorat dins de la nostra denominació d’“audiència artística”». Es va presentar en l’IVAM Centre del Carme la vídeoinstal·lació Damnation of Faust: will-O’– The Wisp (La Condemnació de Faust: Rondalles, 1985), on Birnbaum centra el relat en Margarita, el personatge femení de l’obra de Goethe, i es van programar dos programes de vídeo. Entre les peces projectades es troba Technology/Transformation: Wonder Woman (Tecnologia/Transformació: la dona meravella, 1978-1979), una còpia de la qual pertany a la Col·lecció de l’IVAM.