Compass in hand

Des de la seua concepció, esta col·lecció discorre per una doble senda, la de les pràctiques figuratives i la dels vocabularis abstractes, minimals i conceptuals, que traça una cronologia aproximada i aglutinadora d’estils que arranca en els anys cinquanta i arriba fins al 2005, any de finalització de la col·lecció. Entre els artistes representats en esta col·lecció es troben molts dels grans del segle XX, entre ells Jasper Johns, Robert Rauschenberg, Donald Judd, Agnes Martin, Edward Ruscha, Lee Bontecou, Martin Kippenberger, Sherrie Levine i Paul McCarthy, i una sèrie de cèlebres artistes contemporanis com Kai Althoff, John Currin, Arturo Herrera, Lucy McKenzie i Paulina Olowska. Així mateix, la col·lecció incorpora per primera vegada als fons del museu artistes com ara Christian Holstad, Nick Mauss, Seb Patane i Amelie von Wulffen, les obres dels quals es poden contemplar en esta exposició. Les obres més recents posen de manifest noves formes de tractar el treball sobre paper, del qual s’han servit com a material i com a font i que, en el procés, han contribuït a la seua reconfiguració. En els primers anys de la dècada del 2000, les tècniques de collage i acoblament adquirixen una major importància en la producció d’artistes de totes les disciplines. L’apropiació, el collage i el muntatge presenten experiments materials i consideracions temàtiques que poden anar des de gestos tan discrets com la transferència d’objectes trobats a un nou context artístic (un procés que és una part inqüestionable del vocabulari d’avantguarda des dels ready-mades de Marcel Duchamp dels anys deu) fins a les importacions selectives d’elements de material trobat. Estes obres no constituïxen un canvi de rumb o un rebuig dels plantejaments i consideracions prèvies al voltant del dibuix, sinó que s’han d’entendre com una nova forma d’aplicar una àmplia amalgama de tècniques i temes anteriors. Combinant de forma selectiva l’obra d’artistes de distintes generacions i centres urbans, l’exposició suggerix genealogies i influències i subratlla els gèneres i els mètodes bàsics que han perdurat en el temps. Estos es referixen a obres figuratives i narratives, i també a peces dels anys seixanta i setanta, que prestaven més atenció als processos i els materials. Es nodrixen de fonts populars i de materials de difusió massiva com les revistes de moda i les imatges de premsa, un acte que ja no denota un relació crítica amb els mitjans de reproducció tecnològica i amb l’autonomia de les imatges, sinó que simplement assenyala la realitat en què es produïxen i consumixen les imatges hui en dia. I, finalment, estos amplien radicalment la noció del dibuix, entés com a mitjà de traços –com en els experiments materials o en els dibuixos de processos– o com a mitjà d’“ideació” per a expressar mons fantàstics –com en els exquisits i treballats dibuixos que es presenten com a obres acabades– i introduïxen un concepte d’“obra sobre paper” més inclusiu i capaç de representar sense intermediaris el món en què habitem. Christian Rattemeyer