Col·lecció Christian Stein

Un doble treball, el d’un dol per la pèrdua d’aquell heroisme que les avantguardes havien reivindicat en el seu dia per a l’art; i, d’altra banda, el furiós experiment de les formes i els gestos que van invadir els diversos escenaris d’aquells anys i que tenen en esta exposició d’obres de la Collezione Christian Stein un lloc privilegiat. Itàlia va ser sens dubte un dels escenaris europeus privilegiats en els quals es van produir les transformacions econòmiques, polítiques i socials i els respectius processos culturals de resistència. Les particulars condicions polítiques i ideològiques dominants a la Itàlia d’aquells anys, exposada a un procés accelerat d’industrialització, van donar lloc a unes respostes que hui poden considerar-se de referència obligada per a qualsevol història de la cultura de la segona mitat del segle XX. En efecte, van ser les pròpies tensions entre els elements constituents de les tradicions dominants les que van donar lloc a l’aparició de discursos i propostes que hui identifiquem amb denominacions com art povera o architettura radicale i que van ser verdaders laboratoris de la cultura europea. Un llarg viatge de noms que van de Boetti i Paolini a Mario i Marisa Merz, Luciano Fabro, Pistoletto o Kounellis, sense oblidar Penone, Zorio, Anselmo i uns altres, podria ser hui la millor forma d’acostar-nos a un experiment artístic que transcendix les coordenades de les formes de l’art per a incidir en l’espai de les estratègies de la cultura i de les formes polítiques que incidixen en les cada vegada més complexes estructures d’allò social, de les relacions entre allò privat i allò públic, assenyalant la línia d’aparició de les noves individualitats. Si els fronts oberts per Calvino o Pasolini, per posar un exemple, proposen ja siga una experimentació en el concepte mateix de literatura o a través de la crítica més directa a l’hora d’un desemmascarament dels fetitxismes culturals o religiosos de la societat italiana, també l’art povera construirà una dramatúrgia en què es posen en escena els canvis d’una societat que ha perdut el seu sistema tradicional de referències i es veu exposada a un horitzó nou de normalitzacions de reconducció a un imaginari social nou en un context internacional dominat pel model de les societats postindustrials. Els espais ferits de Fontana, els òxids de Kounellis, els espills trencats de Paolini, els attaccapanni de Luciano Fabro, els mapes d’Alighiero Boetti…, recorren una geografia de signes i escenes en què es representen, com si es tractara d’un teatre del temps, les noves relacions socials o l’impossible viatge cap a uns temps que ja havien sigut somiats. Havia sigut Goethe, en la seua nota sobre Winckelmann, qui havia afirmat que “el classicisme és la nostàlgia de la casa.” No hi havia tornada, i el treball de l’art i les noves idees estètiques feien seus els canvis de l’època, des d’una distància crítica que inventava aquells nous llenguatges que sorgixen des de la tensió utòpica que exigix una rebel·lió eticopolítica i que les obres de la Collezione Christian Stein interpreten.