Bran van Velde

La retrospectiva que l’IVAM va dedicar a Bram van Velde (Zoeterwoude, Països Baixos, 1895 – Grimaud, França, 1981) mostrava vuitanta-vuit olis i gouaches que evidenciaven la seua aportació fonamental com a vincle entre l’Escola de París i l’expressionisme abstracte americà. En els «paisatges-autoretrats» dels seus inicis, sembla clara la seua unió a l’expressionisme de Munch. Ja a París, durant els anys vint i seguint el camí obert per Matisse i la confrontació amb el món mediterrani, es va alliberar a poc a poc de les estructures de composició picassianes.

En fer això, coincideix amb els plantejaments dels artistes estatunidencs de postguerra. Per a ell, cada quadre era un autoretrat i, amb la seua producció lenta (amb prou feines deu o dotze quadres per any) però ferm, va eliminar els límits entre abstracció i figuració. En observar les seues pintures, aquestes categories no solament semblen ermes en termes concrets, sinó, de manera general, en qualsevol artista que cerque des de dins un enteniment d’aquelles coses que ocorren fora i ens afecten. Les seues obres semblen mostrar les capes més superficials de pintura com si foren una part visible del total, deixant ocults successos previs o esdeveniments oblidats. La pintura és, en aquest punt, edició i sutura; síntesi i projecció. Aquesta mostra va arribar a l’IVAM després d’iniciar el seu recorregut en el Bonnefantenmuseum (Maastrich), passar pel Centre Georges Pompidou (París) i just abans de recalar finalment en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.