Antonio Ballester

L’escultor Antonio Ballester Vilaseca (València 1910) és fill d’Antonio Ballester Aparicio, escultor de reconegut prestigi en la ciutat, al qual visitaven en el seu taller artistes i intel·lectuals. Orientat per son pare des de molt jove, va aprendre dibuix i modelatge. Va freqüentar també uns altres tallers d’escultors com el d’Enric Cuñat i estudis de pintors com Ricardo Verde, Garnelo, Capuz i Luis Felipe Usábal. El 1922 va ingressar a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles amb dotze anys, on va fer amistat amb Francesc Carreño i Josep Renau, la influència dels quals es fa visible en la barreja d’art déco i avantguardisme de la seua obra, així com també en el seu compromís polític. Va aconseguir les més altes qualificacions acadèmiques i, el 1927, va obtenir per unanimitat el Premi Roig pel seu treball de fi de carrera. Poc després apareixen les seues obres realitzades a partir d’objectes trobats com per exemple Signo en cantos rodados (ca. 1929), d’extrema puresa i amb unes certes ressonàncies de l’Escuela de Vallecas i de l’abstracció d’Hans Arp. Al llarg de la seua trajectòria artística ha donat mostres del seu domini de les diverses tècniques escultòriques tant en els treballs de talles de fusta, com en els modelatges de fang, bronzes o ferros. Influït per l’art déco va realitzar la maqueta en guix d’un Relieve con figura femenina bebiendo y simio sentado (1928) i Tríptico (1929), obra en la realització de la qual participaren els seus amics Josep Renau i Francisco Badía. El seu prestigi va augmentar quan el 1929 va guanyar el Concurso Internacional per al Monumento a la independencia de Uruguay, que havia estat convocat per la ciutat de Paysandú (Uruguai) amb una escultura rotunda, d’influències ameríndies i art déco. El 1931, i poc abans de proclamar-se la II República, va participar en una exposició col·lectiva d’avantguarda als locals de l’Agrupació Valencianista Republicana; molts dels artistes que hi participaren serien integrants de la futura UEAP (Unión de Artistas y Escritores Proletarios). El 1933 va obtenir la plaça de dibuix a l’Institut Blasco Ibáñez de València. Al principi de la guerra civil va ser dels primers artistes que va posar el seu art en defensa de la causa republicana i va realitzar els primers cartells que s’enganxaren per la ciutat en defensa del govern. Durant la guerra estava adscrit a la Secció de Propaganda de la Delegació de Milícies Antifeixistes. Va participar en les activitats de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes i va col·laborar en la revista Nueva Cultura, fundada el 1935 per Josep Renau. Va participar en l’exposició del pavelló de la República espanyola de l’Exposició Internacional de París de l’any 1937 amb els relleus Fuenteovejuna (1935) i Los vencedores de Brihuega, en talla de fusta policromada i ciment acolorit, respectivament, en les quals destacava la sobrietat de les seues formes i el realisme dels personatges. Destinat a la Secció de Propaganda de l’Exèrcit el 1938, va col·laborar en la revista Comisario, i va ser un dels il·lustradors del llibre Canciones de lucha, recopilat pel compositor Carlos Palacio. Acabada la guerra va ser empresonat i inhabilitat per a exercir la càtedra de dibuix i va participar en la creació del Taller d’Art que va agrupar els diversos artistes que estaven en presó. En eixir del penal va reprendre el treball en el seu taller amb la realització de diversos encàrrecs d’imatgeria religiosa. El 1946 va emigrar a Mèxic, on havien trobat refugi les seues germanes i el seu cunyat Josep Renau. A la capital mexicana es va integrar en els cercles de refugiats republicans valencians. El prestigi assolit en escultura d’imatges religioses li va proporcionar diversos encàrrecs destinats a temples i convents. En la seua estada a la capital mexicana va col·laborar amb l’arquitecte alacantí —també exiliat— Félix Candela en la decoració i ornamentació del temple de Nuestra Señora de la Medalla Milagrosa, per al qual va dissenyar pràcticament la totalitat dels elements iconogràfics, ornamentals i devocionals. També va realitzar un gran nombre d’escultures i dibuixos influenciat per les diferents manifestacions de la moderna figuració europea, amb una especial predilecció pels treballs de Matisse, Henry Moore i Arturo Martini. El 1960 es va establir a Los Angeles (Califòrnia), i va realitzar, entre altres treballs escultòrics, La Familia, per a la façana de l’edifici Home Savings and Loan Association, i el retaule principal per al Seminari St. Johns de Camarillo (Califòrnia). Va tornar a Espanya el 1963 i es va instal·lar a València, on va prosseguir amb alguns dels encàrrecs rebuts a Califòrnia i amb la producció més personal.