Alberto Bañuelos

L’exposició, patrocinada per la Conselleria de Cultura de la Junta de Castella i Lleó, és la primera retrospectiva que un museu dedica a l’obra d’Alberto Bañuelos. L’eix principal se centra en les obres en pedra, marbre, granit o alabastre realitzades en les últimes dècades.

La mostra reunix més de trenta peces pertanyents a les distintes sèries en què s’agrupen les seues escultures, entre les quals destaquen la sèrie Quillas (Quilles), amb obres de gran estilització i sensualitat a la recerca de l’essència metafísica; Del espacio (De l’espai), una aproximació escultòrica al desenrotllament melòdic de la forma; Abrir o Cerrar (Obrir o Tancar), pedres en vertical que connecten totèmicament la terra i el cel; Paisajes (Paisatges), tractaments epidèrmics del mar i de la terra; així com diversos Torsos que representen el trànsit entre unes sèries i altres.

Amb motiu de l’exposició a l’IVAM, l’artista ha realitzat expressament la instal·lació Homenaje a Robert Smithson (Homenatge a Robert Smithson), composta per 22 roques d’alabastre tallades.

Alberto Bañuelos naix a Burgos l’any 1949. En 1982 crea la seua, primera escultura, es tracta d’un tors, realitzat amb una pedra d’alabastre. Els torsos estan presents al llarg de tot el recorregut del escultor, ja que apareixen sempre que acaba una etapa i s’inicia una altra, com una espècie de marca en la senda.

En les peces de Bañuelos hi ha ecos de tots els megàlits i monòlits erigits durant el neolític i l’edat del bronze. Els menhirs, els dòlmens i túmuls de Carnac, los Millares d’Almeria… Totes estes grans i mítiques pedres del passat graviten en la proposta de Bañuelos. Perquè totes le pedres que ha erigit l’home des que tenim notícia dels primers monuments d’este tipus obeïxen a uns mateixos oferiments, que no eren uns altres que homenatjar els seus déus, els seus difunts o inclús la realització de qualsevol tipus d’actes en la terra per a reclamar l’atenció del cel.

Hi ha peces tan exquisidament polides com els Torsos i les Lunas que trobem en la trajectòria d’este escultor, però molts d’estos Torsos i estes Lunas, igual que les seues Quillas, sorgixen d’una pedra a penes desbastada o la perforen. I és que al llarg d’estos vint-i-cinc anys d’activitat artística que ara celebra, després dels seus inicis treballant amb altres materials més donats a les formes fluides, Bañuelos s’ha decantat inexorablement per la pedra. Les seues pedres, a més, exhibixen amb orgull les seues abruptes formes que evoquen deliberadament les produïdes pel metamorfisme.

2003 també és una data important perquè inaugura este nou període anunciat, el de la desconstrucció, en la trajectòria de l’artista. És en este moment, quan estudia els angles, que Bañuelos s’adona del llenguatge nou que sorgix quan realitza talls en les pedres. Recorre a cudols i els partix, els inclina, els desplaça, els refà… “És com reinventar la vida una vegada darrere l’altra. Jacques Derrida en parlava. Jo desfaig les pedres i faig una cosa diferent amb elles. La vida és això, establir una nova mirada sobre una cosa ja existent”, assenyala l’artista, i continua reflexionant sobre el que s’amaga darrere de les coses trencades, sobre el que canvia, es transforma o fluïx. Hi ha alguna cosa de filosofia oriental en les seues paraules. La seua tècnica és com tallar una fruita en trossos o com obrir una porta i deixar que aparega la seua ànima. És el mateix que succeïx quan les pedres, tancades durant milers d’anys, són tallades i davall apareixen unes altres formes, uns altres colors. “L’element sorpresa és fonamental i jo reconec que sempre m’ha agradat jugar. L’artista no abandona mai la infància.”

L’exposició, que no pretén tant ser un recorregut cronològic per les obres acabades d’Alberto Bañuelos com ser el reflex d’un camí viu, mostra les peces vinculades al seu taller de treball, on les obres acabades conviuen amb unes altres que encara són projectes o models a escala –Estantería. Maquetas (Prestatgeria. Maquetes), s.d.- que li permeten a l’escultor jugar, pensar, evolucionar.