Pareidolia hipercúbica
Estudi obert: Carlos Maiques

Pareidolia hipercúbica és un taller obert de reconeixement de situacions en desplaçament, un trànsit entre els mons i finestres de la percepció, les nocions de distància, magnitud, escala, dimensió, proporció, mesura i variació.

Un punt de trobada al que no es veu o s’esvaeix a primera vista, amb la porta oberta als afores de l’atzar:  compartint pràctiques i reflexions, interpretacions recollides en diferents tècniques i formats que aborden la formes, causes i conseqüències de les mutacions en diferents àmbits: des d’un comentari o un dibuix a una presentació o una performance electrònica.

Carlos Maiques (València, 1971) investiga les imatges i els seus circuits, intervals i combinacions, utilitzant diversos mitjans, però principalment el dibuix. És llicenciat en Belles arts i becari Erasmus en Southampton. Premi INJUVE 1999. Premi Fundació Divina Pastora 2015. Ha publicat en diverses editorials nacionals i internacionals, i exposat el seu treball en galeries com Luis Adelantado o Espai Visor. Col·labora amb l’associació cultural Plutón.

Per què es diu, almenys ara per ara, pareidolia hipercúbica: 

La pareidolia succeeix quan el cervell adjudica una identitat coneguda a qualsevol objecte, àrea o paisatge de la naturalesa. Es tracta d’un acte reflectisc que tots fem de manera involuntària. Veure cavalls o dracs en els núvols, rostres en els taulells, figures en el sòl, etc.

El concepte matemàtic de ‘hipercubo’ (que té la seua representació objectual en el teseracto) és una reintesificació d’un concepte previ, el cub, que al seu torn pot ser completament imaginari o tindre una forma física, representada en pla o com a objecte tridimensional.

Notes: 

Clivelles. Els treballs de la màgia. La màgia funciona. Reparacions de converses. Recollida d’incògnites. Ombres. Recolliment.

Jardí. Carreteres. Cruïlles. Mons-finestres. Senderes. Passadissos. Jocs. Taulers de jocs. Tetris. Estructures. Mòbils. Moviment. Dansa. Diàleg.

Sí que hi ha ones. La corrent marca la corba dels reflexos, la frontera de l’espill i la resposta del cel. La doble imatge del canvi que altera amb la seua diferència el trajecte de la transformació. Res és tan diferent de la resta, i si ho és, està al seu costat per a completar-ho. No faltaran conjectures, hipòtesis, teories, plantejaments, elogis i refutacions. L’arena solcada per diagrames, esquemes de visions i mapes del temps.

Els conjunts de xarxes s’obrin per a trobar-se sense que ningú haja de donar explicacions, de moment, sobre les causes i efectes. Només este instant, ara com ara. Ací.

La rapidesa i les mutacions arribaran. No cal tindre pressa.