Bonsai: la tangibilitat i la irrealitat de la natura en l’art xinés

Bonsái o Penjing com a art de la transposició de la Natura a un escenari conceptual, enfonsa les seues arrels en dues corrents filosòfiques tradicionals, el Taoisme i el Budisme Zen, endinsant-nos en el procés de germinació  de l’art contemporani xinés al explicar-nos la relació entre l’expressió espiritual i la imatgeria material, base de la praxi artística oriental, per la que l’artista exterioritza la seua consciència i emoció. En aquesta materialització d’ allò existencial, múltiples factors –l’entorn sociopolític, les tradicions culturals, les experiències personals i els materials naturals- es combinen i, quan es superposen, actuen com a punxants agulles de la Natura i de la realitat circumdant en la memòria individual i col·lectiva, per tal de donar com a fruit un escenari al qual el ritme i la dramática tensió entre contraris modelen la bellesa de l’obra d’art.

Oriental versus occidental, públic versus privat, tangible versus irreal, urbà versus rural, superficial versus espiritual, orgànic versus artificial, modern versus tradicional…Tots aquests aspectes conviuen en subtil equilibri dins la quotidianeitat de la Xina actual, sotmesa a una ràpida i accelerada transformació social i econòmica. Com a testimoni d’aquests contrastos, l’artista esdevé una fàbrica de narrativitat i escenificació amb l’objectiu de despertar la consciència dels seus coetanis i de traspassar fronteres ideològiques amb la intenció no només d’interpretar els canvis sinò d’induir-los i implementar-los. Els dotze artistes que s’inclouen dins l’exposició parlen d’aquest delicat equilibri.

Des de la tradicional i clàssica contraposició entre el Ying i el Yang de la vídeo instal·lació de Wang Pin fins a la col·lisió que ha esdevingut entre l’urbanisme modern de Xangai de Chai Yiming i l’idíl·lic paisatge de les Muntanyes Fuchun de Kong Yi. Tots ells mostren una oposició entre les tècniques tradicionals i les noves temàtiques i viceversa. Un altre exemple d’aquesta batalla latent el podem trobar a la Família dels panda de Yuan Kan i el Jardí de Ji Wemyu i Zhu Weibing. En el primer, la silicona, un material no habitual dins de l’art tradicional, dona forma a un clàssic del bestiari xinés; en el segon, la tela, un element en principi anti-escultòric però amb personalitat pròpia, cobra vida i modela un laberint amb un misteriós aire bucòlic que condueix els passos de l’espectador al jardí, centre de meditació i d’esplai.

L’informalisme de Zhu Lan, l’expressionisme de Yang Dongbai i el delicat tractament dels camps cromàtics de Ding She es contraposen a l’aire Pop de Song Kexi, els efectes visuals de Chen Qiang i les sèries biològiques de Cai Bing. A tots ells trobem una ruptura amb els codis heretats de la tradició, encara que se’ns presenten com una adaptació als nous temps en la qual el passat ni es refusa ni es soterra, sinò que s’adhereix a una profunda transformació.