Ignacio Pinazo

Per a arribar al quadro en qüestió de Cupido encenent un cigarret es poden buscar una sèrie d’antecedents i inspiracions, que partirien del quadre Caçant palometes (c. 1880), d’ací al Retrat de María Jaumandreu (1885), com al·legoria de la primavera, i d’este al quadre de gran format Bella ferida per Cupido (1889) (Museu Nacional de Ceràmica González Martí), que va pintar en un dels panells decoratius de la cerveseria El León de Oro a València, que és una obra que també s’exposa ara com una altra clau de l’exposició. Encara que podrien recordar-se altres pintures, estes mencionades són suficients per a plantejar l’existència d’un cicle temàtic esteticista d’exaltació de la naturalesa i de l’esplendor de la joventut, de la força de l’amor i la passió.

A pesar que este conjunt seleccionat reunix obres de signe tan diferent, actuen com a elements aglutinadors i integradors de totes estes el paisatge i una iconografia femenina plenament inserida en les coordenades culturals i la visió eròtica de l’entresegle, que no ha de ser obstacle per a apreciar els valors plàstics, la fondària psicològica, i l’originalitat d’estes pintures com a singulars creacions del seu temps. Són obres en extrem meditades i elaborades en les quals Pinazo bolca tota la seua mestria tècnica i compositiva. L’escena de Cupido encenent un cigarret transcorre enmig d’un paisatge primaveral que proclama la fertilitat de la terra a través de les múltiples floracions i fruits que es divisen en l’àmplia panoràmica. Una naturalesa exuberant, plena de colorit i verdor, que denota la familiaritat de Pinazo amb el medi rural valencià. D’este quadre cal destacar una sèrie d’esbossos al llapis i a l’oli que es presenten també en la present mostra. Pinazo solia fer nombrosos estudis de les seues composicions, sobretot dibuixos, amb els quals anava desentranyant i seccionant distints detalls de la idea, repetint totes les vegades que li vinguera a la ment una mateixa figura.

El pintor tendia a analitzar en detall els elements de les seues composicions. Les seues obres són molt elaborades i meditades, sense deixar res a l’atzar o a la improvisació. Les diferents pintures de temes florals i mitològics que realitza fins a 1891 són també experiències que sintetitzen i enriquixen la nova pintura. Però si s’analitzen altres detalls del quadre de Cupido encenent un cigarret, es comprova que la jove porta el mateix vestit que la dona del gran quadre apaïsat de la cerveseria El León de Oro de València que representava una Bella ferida per Cupido. En la pintura de la cerveseria el Cupido, també amb ales de palometa, mostra el seu carcaix amb fletxes. Al contrari, el Cupido fumador el té completament buit, està desarmat i indefens. L’assumpte, en definitiva, és una fantasia a la qual no es pot donar una lectura precisa i lògica per com és de capritxós i arbitrari l’assumpte, però l’esmentat quadro participa de molts dels components i elements connotatius i simbòlics de la pintura de l’entresegle no exempta d’una certa perversitat; jocs equívocs i metafòrics entorn de la iniciació en el plaer o a l’ambigüitat de les relacions amb la bella de la fi de segle.

La Bella ferida per Cupido dóna mostres d’un estat de desassossec i anhel propi de qui ha caigut en les xarxes del foc ardent de l’amor. L’elegant jove huitcentista apareix gitada en la gespa d’un frondós paratge. La xica està acompanyada per un roín Cupido amb ales de palometa, plasmat amb traços lliures i expressius. Este, com un caçador que es complau davant de la visió de les peces abatudes, observa com la seua víctima patix d’una manera sobtada els efectes de les seues fletxes. La pintura és una al·legoria de l’amor, o més exactament de la passió i l’arravatament amorós, de l’ardor de l’amor carnal. La dona adopta una actitud de postració receptiva, d’entrega anhelosa que delaten la seua mateixa postura i gestos. La qual cosa la convertix en una pintura molt expressiva de l’interés que l’erotisme a penes velat despertava en l’art més avançat de l’època. El fum de l’amor, no com a emanació del cigarret que fuma Cupido, sinó com a metàfora de l’ardor sensual que desencadena el foc de les seues fletxes, fa de nexe amb altres pintures en què el fill de Venus continua estant d’alguna manera present.

L’univers iconogràfic de Pinazo era molt ric i plural. A pesar de les seues preferències per una sèrie de temes concrets com el paisatge i la pintura de tipus, no és menys curiosa la seua pintura decorativa i la manera com la desenrotlla. Este tipus d’encàrrecs s’escalonen especialment entre 1887 i 1900. Pinazo no era un pintor decorador en el sentit més estricte i tradicional del terme, però aborda la qüestió d’una manera personal, on tant la iconografia com l’estil són indicadors de la modernitat que representava la seua pintura a València.