IVAM Donacions

Gràcies a les donacions dels artistes, els seus hereus i particulars, l’IVAM ha arribat a ser un museu de referència per a estudiar l’obra de diversos creadors com Julio González, Miquel Navarro, Gerardo Rueda, l’Equip Crònica, Jacques Lipchitz, Gabriel Cualladó, Ignacio Pinazo, Bernard Plossu, Eduardo Arroyo, Juan Manuel Díaz Caneja, Horacio Coppola, Gabriele Basilico, Juana Francés, José Sanleón, Manolo Gil, Rafael Pérez Contel, Salvador Victoria, Paco Caparrós, Georges Zimbel, Carlos Cánovas, Grete Stern, Joan Antoni Vicent, Roberto Otero, John Davies, Cristino de Vera o Carlos Pascual de Lara, entre altres.

L’IVAM vol fer pública una part significativa de les peces donades amb una gran exposició, conformada per més de 500 obres, que ocupa cinc espais del museu: la galeria Julio González, les galeries 3, 4 i 7 i el vestíbul de la segona planta. Les obres exposades, algunes de les quals es presenten al públic per primera vegada, estan agrupades i estructurades no tant al voltant d’unes tendències historicoartístiques, vàlides generalment per a la història de l’art del segle XX, com al voltant d’uns grans nuclis d’afinitat que són característics de la identitat del museu, en molts casos singularitats distintives de la institució. Així, en la galeria Julio González es confronta l’obra de Julio González amb la “tradició de l’escultura en ferro”, i es ressalten les afinitats amb els dibuixos del seu germà, Joan González, i les pintures de la seua filla, Roberta.

En les galeries 3 i 4 el recorregut comença amb els “preliminars de la modernitat en l’art valencià”, abans de revisar “l’abstracció experimental” i la influència de les avantguardes en el disseny gràfic. En paral·lel al desenrotllament dels nous llenguatges abstractes es produïx una “pervivència de la figuració”, amb alguns casos particulars i paradigmàtics en la sala següent. La fotografia, que forma un dels grans nuclis de la col·lecció de l’IVAM, penetra cada vegada més en la categoria d’art al llarg del segle XX i influïx decisivament en el qüestionament de la imatge pictòrica que, a mitjan de segle, dóna lloc a una prevalença del “color, la matèria i el gest”, representada en la sala 5, abans de la seua transformació en les “imatges desviades” del pop i el seu entorn en les sales 6 i 7. En les sales següents es dóna compte de l’“allunyament de la tradició moderna”, on l’experiència vivencial i el mite vertebren la recerca de nous llenguatges. En les últimes sales de la galeria 4 es presenten la pintura i l’escultura de la contemporaneïtat, mentres que la galeria 7 se centra en les aportacions de la instal·lació i els nous mitjans.