Rafael Pérez Contel

Rafael Pérez Contel (el Villar, València, 1909-València 1990) és un singular exponent de l’aventura creadora forjada en l’àmbit valencià. A través de la seua aportació artística –al compàs de la seua trajectòria vital– podem penetrar en les qüestions culturals i sociopolítiques més nodals, des dels temps finals del primoriverisme i l’arribada republicana fins a la guerra civil, el franquisme i els primers passos de l’acabada d’estrenar democràcia. Pérez Contel es va informar, per mitjà de revistes estrangeres, sobre diversos moviments: postimpressionisme, fauvisme, cubisme, futurisme i surrealisme.

Company generacional de Renau, Badía, Carreño, Climent, Roso, Manuela i Antonio Ballester…, va tindre a l’Escola de Sant Carles el magisteri de Beltrán. Va exposar a l’Ateneu Mercantil de València i a la Sala Blava. Va formar part de la Unión de Escritores y Artistas Proletarios (UEAP.) Cofundador de la revista Nueva Cultura (1935-37), del Consell de Redacció de la qual va ser membre, es va encarregar de la seua maquetació, va aportar una gran quantitat de dibuixos a la revista i inclús va fer funcions de corresponsal durant la seua estada parisenca. Ja en les seues primeres obres advertim, a més d’una clara intenció renovadora i avantguardista, un dels seus permanents interessos: el diàleg entre la massa i el buit, el buit i el volum.

Als vint-i-quatre anys es va traslladar a Madrid. Qui més va influir en ell va ser Alberto Sánchez –fundador, juntament amb Benjamín Palencia, de la primera Escuela de Vallecas–, qui seria el seu amic i mestre. A ell li deu la seua sintonia, tant en la pintura com en l’escultura, de la seua primera etapa, amb les formes cubistes i surrealistes, les investigacions geomètriques sobre el principi actiu del buit, la configuració de l’espai per mitjà de plans simplificats i precisos i la conformació d’una obra concisa i sòbria. També Ángel Ferrant li va deixar empremta, tant en l’aspecte personal com en l’artístic. Pensionat a París, “va descobrir” Brâncusi, es va interessar per Rodin i Bourdelle, i va conéixer personalment l’obra de Picasso i el cubisme de Léger i de Braque. Va realitzar dos escultures per al pavelló de la República Espanyola en l’Exposició Internacional de París. Després de la seua reclusió a la Presó Model de València, durant els primers anys de postguerra es va ocupar –obligadament– en treballs de decoració, obres ceràmiques i talles d’imatgeria religiosa.

Va establir una fructífera relació amb els jóvens artistes valencians reunits en el Grupo Z (1947-50), liderat per Manolo Gil. No va formar part d’este grup (per bé que va acceptar participar en dos de les seues exposicions, la IV i la V), però sí que l’animaria i li prestaria la seua experiència i suport (contactes amb les sales d’art Abad i Faus), sabedor que es tractava de l’enllaç amb la generació de la República. Va ser guardonat en la primera (1951) i segona (1953) Exposició Biennal d’Art del Regne de València. Des de 1955 es va consagrar intensament a la docència a l’institut Josep de Ribera de Xàtiva, del qual seria catedràtic de dibuix i director. El 1986 la Generalitat Valenciana va publicar el seu llibre Artistas en Valencia, 1936-1939, i posteriorment es va realitzar una important retrospectiva –Pérez Contel, escultor (1987)– al Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de València. L’IVAM ja va mostrar una reduïda selecció de la seua obra –Rafael Pérez Contel / Manolo Gil, en la col·lecció de l’IVAM (2006)– després d’haver rebut com a donació un valuós conjunt de la seua producció artística