Fernando Botero

Entre els anys 2004 i 2005 Botero pinta una sèrie de quadros i nombrosos dibuixos sobre les imatges de la presó d’Abu Ghraib. Esta exposició inicia un itinerari per museus d’Itàlia, Alemanya, Grècia i els Estats Units.

És important subratllar que no és la primera vegada que l’horror apareix en l’obra de Botero i que, per exemple, un quadre com Guerra (1973) era una resposta plàstica als reportatges sobre la guerra del Yom Kippur entre Israel i els països àrabs d’Egipte i Síria, però la imatge també al·ludix al període de la història colombiana anomenat “La Violència”, quan a finals dels anys quaranta van morir o van desaparéixer en el país del pintor més de tres-centes mil persones. Altres peces, com Masacre en Colombia (Massacre a Colòmbia, 1999), amb la família tirotejada al costat d’una tàpia que ens fa recordar els afusellaments de Goya, Masacre en la catedral (Massacre en la catedral, 2002) o les obres que va dedicar a la violència en la vida quotidiana colombiana que va presentar en la seua exposició al Musée Maillol de París el 2003, confirmen que Botero no va tancar mai els ulls a la violència incessant de la contemporaneïtat, al contrari, en nombrosos quadros i dibuixos ha fixat este món de dolor i immoralitat.

Els quadres sobre Abu Ghraib representen per a Fernando Botero “una declaració sobre la crueltat i al mateix temps una acusació a la política dels Estats Units.” Per a este creador era important que el públic americà vera estes obres perquè “aquells que han comés estes atrocitats són americans”, encara que està convençut que la majoria dels ciutadans d’este país s’oposen al que ha ocorregut a Abu Ghraib. El que és únic en esta sèrie de Botero és el to de la indignació, la completa repulsa que li causa esta violació de la humanitat. El singular martirologi contemporani que Botero genera amb la represa de la iconografia cristiana, barrejada amb les aberracions d’Abu Ghraib, ens commou. I, a més, mostra a la clara i amb rotunditat que, a pesar de tot, no hem d’acceptar que el nostre destí siga batallar únicament amb les bagatel·les. No ens podem mantindre fins a l’infinit atrapats, com una mosca sobre un vidre, per una imatge. La reacció de Botero quan pinta la sèrie d’Abu Ghraib és tant un testimoni del dolor com una manifestació d’amor que professa a la vida. Este artista, que focalitza la crueltat i la humiliació, obri la via d’una necessitat moral enfront de la barbàrie. Amb tot, Botero no pretén convertir-se en un pintor apocalíptic ni està disposat a abandonar les visions de la infància o a renunciar a expressar l’alegria de viure.

Aquell temps suspés que Vargas Llosa trobarà en Botero com una “extraordinària força vital” reapareix en l’extraordinària sèrie sobre el circ. Pintades des de la completa mestria, estes obres presenten l’equilibrista, el domador, el Pierrot o l’Arlequí, l’home amb la serp i la dona que s’arrisca a que llancen contra el seu cos els ganivets, un món de colors vius en què regna certa placidesa. Inclús la domadora es recolza sobre tigre amb una posa abstreta. L’exhibició conjunta de la sèrie de les tortures amb les visions candoroses del circ ens fan prendre consciència que, després d’Abu Ghraib, el destí de l’art és oposar-se a la barbàrie, però també oferir imatges de plenitud, somnis i records que ens permeten mantindre l’esperança