Eduardo Arroyo

L’exposició retrospectiva dedicada a Eduardo Arroyo mostra el seu treball dels deu últims anys. A través de trenta-un quadros i vint-i-dos escultures s’evidencia l’evolució d’este artista, un dels més representatius de l’art espanyol contemporani, durant una època en què ha desenrotllat una intensa creativitat i ha aconseguit una gran projecció internacional. Resulta especialment significativa la importància de l’escultura en esta mostra. En estos últims anys, Arroyo ha desenrotllat un univers escultòric de referències senzilles i amb ressonàncies totèmiques i mítiques: caps de boc, bou, vaca o moltó en blocs de pedra de la comarca de Laciana (Lleó), on té el seu estudi d’escultor.

En esta nova mostra retrospectiva, Eduardo Arroyo, un dels grans artistes espanyols contemporanis, mostra el seu treball dels deu últims anys. Una època d’intensitat i creativitat imparable, i d’extensió internacional de la seua obra. Al llarg dels trenta-un quadros i vint-i-dos escultures que la integren, podem seguir l’evolució d’este genial artista, des de la gran exposició del Reina Sofía de 1998 a l’última i recent individual, Anónimos Sominona.

El notable pes de l’escultura és una dada molt significativa. Encara que a Arroyo sempre li ha temptat, com a conseqüència de la seua lluita pugilística amb el quadro –amb el pla i la pintura–, el salt al volum, és en estos últims deu anys, potser a partir de la instal·lació a Robles de Laciana del seu estudi d’escultor, quan Arroyo s’estén en el treball de la pedra, en la intervenció en estos cantells que tenen a vegades aspecte de trouvées, per a traure’n, o afegir-hi, tant fa, la figura i la història –el mite, el tòtem– que necessita per a contar una història. Així, la sèrie de l’Unicornio de Laciana (Alicorn de Laciana), o de la Novia de Muxiven (Nóvia de Muxiven), ens farien creure en un panteó propi, mític i antic, enclavat en les muntanyes de Lleó. Perquè tant l’escultura com la pintura d’Eduardo Arroyo són literàries, i açò és un elogi sense fissures. Literari vol dir que li interessen els continguts, i que considera una obra carregada de significats.

L’artista s’apropia de la tradició, dels mites i els emblemes per a contar la seua pròpia història referida directament, o d’una manera ambigua, al present. I ho fa amb metàfores plàstiques, sempre complexes, que han anat evolucionant temàticament. Ara seran històries europees, des dels contes de fades a la patrística, des de la mística a les icones de masses, amb uns leitmotiv molt precisos. Imatges com a paraules recurrents, com a preocupacions recurrents que enllacen sense solució de continuïtat amb tot el nucli metafòric de la seua obra anterior. La nova sèrie Fantômas és un exemple d’apropiació d’un tema i també de suports previs –quadro sobre quadros– enfrontats moltes vegades a la manera més recognoscible del pintor. Una exposició que ens mostra la vitalitat i profunditat d’un dels nostres artistes més universals. I la seua reflexió necessària, irrenunciable, que, com demana per a l’art Gaston Bachelard, “inquieta sense treva a la raó”.