Del post-impressionisme a les avantguardes

La Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza va eixir a la llum pública, per primera vegada, el 1996 a Madrid. Des d’aleshores -han celebrat més de 15 exposicions a Espanya i a l’estranger amb seleccions distintes d’obres de la col·lecció. Si tota col·lecció privada expressa, en bona mesura, els gustos i preferències del seu propietari, aquesta norma no deixa de ser certa respecte a aquesta col·lecció. A pesar del seu caràcter panoràmic -estés en un arc temporal que comprén des del segle XVII fins a mitjan segle XX, amb exemples de quasi totes les escoles occidentals-, en ella s’aprecia un singular interés per situar l’art espanyol a l’altura de l’art internacional. Així mateix, cal destacar l’interés de la baronessa Carmen Thyssen-Bornemisza pel gènere paisatgístic -cridat a tenir una gran rellevància en la gènesi de l’art modern- i la seua atracció cap a aquells moviments lligats a l’estudi de la llum i el color. Aquesta darrera característica és potser la més palpable en el conjunt d’obres que ací es presenta, dedicat per primera vegada a il·lustrar el desenvolupament de l’art de la primera meitat del segle XX.

El primer grup d’obres exposat està dedicat a Gauguin i els Nabis, en el que va constituir l’intent més important dut a terme a la fi del segle XIX per a reorientar la producció artística més enllà dels estrets límits del naturalisme. Tant Gauguin com Bernard, i un poc més tard Sérusier, Denis i Le Sidaner, concediren una especial atenció al color i les línies com a mitjans de suggerir expressions i continguts espirituals en l’espectador. Al marge del simbolisme més literari d’artistes com Moreau o Puvis de Chavannes, l’obra dels artistes ací seleccionats establirà les bases de l’art posterior. Matisse, Derain, Vlaminck, Dufy, Manguin i Camoin -representats ací tots ells en la segona sala dedicada al fauvisme-, partiren de l’obra de Gauguin i els Nabis per a desembocar en la utilització d’unes àrees planes de color arbitrari. El seu exemple va ser recollit per les primeres generacions de pintors expressionistes alemanys, com els components del grup Die Brücke Kirchner, Heckel, Pechstein i Nolde- a Dresden; Kandinski i Münter a Munic; i Tappert a Berlín. Tots ells, això no obstant, en comptes de fer ús del color des d’un punt de vista esteticista, com en el cas dels artistes fauvistes, subratllaren les seues qualitats dramàtiques i expressives.

Si el fauvisme va aportar la primera gran ruptura quant al sistema representatiu tradicional, en alliberar el color del seu referent plàstic, el cubisme va posar en dubte el propi sistema de perspectiva vigent des del renaixement. L’afany d’artistes com per exemple Picasso, Braque i Gris per conciliar la materialitat dels objectes amb la bidimensionalitat del suport pictòric, va obrir el camí de l’abstracció. Això no obstant, abans fins i tot que artistes com Mondrian o Malévitx s’endinsaren en aquest camí, Delaunay va realitzar les seues composicions “òrfiques” amb plans de color contrastats atenent a les seues qualitats rítmiques i musicals. El seu exemple va ser seguit per Kupka i Léger. Més tard, ja als anys trenta, l’abstracció va incorporar algunes novetats formals del surrealisme de Miró en composicions biomòrfiques com les de Baumeister.

Tornat al període de després de la Primera Guerra Mundial, la commoció provocada per la conflagració bèl·lica va provocar una desconfiança generalitzada de la novetat i el progrés artístic. Sorgiren aleshores diverses “cridades a l’ordre” en un intent de fer conciliable l’art d’avantguarda amb el passat i d’eliminar l’excés de subjectivisme que havia perdurat en el panorama artístic des del principi de segle. Picasso, Derain i Matisse a França, De Chirico, Carrà, Severini i Morandi a Itàlia, i Beckmann, Dix i la resta dels components de la Neue Sachlichkeit a Alemanya, tornaren cap a una pintura mesurada i objectiva, que també va tenir als Estats Units representants com Hopper i Marsh.