Dossier Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert

Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert recorre la trajectòria de l’artista, pionera de l’art tèxtil contemporani a Espanya, des dels anys setanta fins a l’actualitat a través de 150 obres, incloent una àmplia selecció dels seus tapissos, llenços, pintures, dibuixos, escrits, àudios i vídeos. Es tracta de la major retrospectiva dedicada a l’artista que, després del seu pas pel Macba, s’exposa en l’IVAM fins al 12 de febrer de 2023.

Al costat de la seua obra la mostra explora l’interés de Lanceta per formats col·laboratius a partir del diàleg que estableix amb una sèrie de còmplices, entre els quals es troben els artistes Olga Diego, Pedro G. Romero i Xabier Salaberria; la comissària Leire Vergara; el col·lectiu La Trinxera; la cineasta Virginia García del Pi; l’artista i pensador Nicolas Malevé i l’institut de secundària Miquel Tarradell, amb qui porta anys desenvolupant el projecte Els oficis del Raval.

L’acte de teixir és per a Teresa Lanceta un art lligat a la vida perquè el tèxtil és un llenguatge que no sols conta històries, sinó que construeix mons. Per a ella, teixir es formula com un codi obert de ruptura i repetició des del qual llegir, transformar i transmetre un coneixement que és sempre complex i plural. Es tracta d’un coneixement «tècnic», d’una téchne, que depén d’un context geogràfic, cultural i humà determinat, siga aquest el barri del Raval a Barcelona –en el qual Lanceta va viure– o l’Atles Mitjà –que va freqüentar anualment durant tres dècades. Llocs als quals Lanceta torna moguda pel seu interés pel treball de les dones, a través de la comunicació no verbal d’històries i afectes.

En la pràctica de Lanceta s’observa la construcció d’una narrativa popular que s’assembla a la que recull Anni Albers en el seu llibre On Weaving (1965), sobre la seua marxa per diverses comunitats mexicanes. Com Albers en Muntanya Albán (Oaxaca), Lanceta reconeixia en l’Atles Mitjà les tècniques tradicionals a les quals també se sentia pròxima, que miren el popular, l’ancestral, la quotidianitat del sensible i s’acosten a la representació matèrica de l’intangible.

L’exposició no segueix un ordre cronològic, sinó que proposa una aproximació a una sèrie de projectes que va embastant una narrativa amb la intenció de fixar la veu de l’artista. El punt de partida és una primera sala on es presenten peces de gran format suspeses, com surant en l’aire, realitzades des dels anys setanta fins a l’actualitat. A partir d’aquesta introducció l’exposició s’organitza en cinc sales i el seu recorregut s’ordena a partir de parelles de conceptes, en un altre temps antagònics, presents en la producció de Lanceta: col·lectivitat i autoria, tradicionalment entesos des d’una visió exacerbada de l’individual; remediació i història, això és, la capacitat de negociar passats encara presents que incomoden; performativitat i matèria, que situen les labors en un espai d’experiència comú de cossos i objectes que reconeixen la cura en el treball; i, finalment, oralitat i biografia, que posen de manifest els ensenyaments feministes segons les quals l’art és una pràctica de vida. En aquest sentit, el treball de Lanceta és un treball memorable: el seu potencial crític resideix en la seua capacitat per a construir memòria.

Dossier valencià