‘Panza de burro’. El gest narratiu

Amb Panza de burro, la literatura es fa veu, exposa la paraula en procés de dir-se. L’oralitat i l’escriptura són les dos cares de Jano, la possibilitat de dos mons diferents. Si en l’anterior sessió, amb Pedro Lemebel i els seus escrits al voltant dels sons «illetrats» vam aprofundir en la ferida de l’alfabetització, amb Andrea Abreu confirmem que l’escriptura és més intensa quan l’acompanya un crit de llibertat, un so més enllà del text que haguera d’escriure’s segons els cànons establits.

L’exposició popular ja va concloure, però els seus ressons ressonen en els espais del museu i en els buits de les nostres memòries individuals i este llibre, amb les seues dos sessions, vindrà a testimoniar que una de les coses més autènticament populars és la forma com es parla i es nomenen les coses. Este lèxic no ve sol ni sorgix perquè sí. Està propiciat per un paisatge i una cultura mediambiental; per un accent i uns costums associats al gastronòmic, al religiós o al geogràfic. Panza de burro compila sensacions que et deixen un sabor de boca a mig camí entre la intensitat del mojo picón o del «verd», la dolçor excessiva de les llepolies i el salnitre d’una mar inassolible.

La segona sessió vinculada a Panza de burro ens obrirà el camp a una sèrie d’autores joves que, en camps tan variats com la literatura, l’art visual, el cinema o les arts del cos, estan posicionant la seua mirada transformadora sobre un món, al seu torn, en profunda transformació. La intenció d’estes «segones sessions» és que la novel·la triada actue, figuradament, com una pedra que, en caure a l’aigua, forma ones concèntriques que són els materials annexos. Com més pròxims a l’obra, més vinculats amb la literatura; com més allunyats, més relacionats amb l’art. Entremig de tots dos, els assajos i altres tipus de textos documentals.