L’IVAM reivindica la figura de l’artista valencià ‘Anzo’

notapost_Anzo

València. El director de l’Institut Valencià d’Art Modern, José Miguel G. Cortés, la responsable de la Fundació Anzo i filla de l’artista, Amparo Iranzo, i el comissari i conservador de l’IVAM, J. Ramon Escrivà, han presentat hui l’exposició Anzo. Aïllament (1967-1985) amb un recorregut per la mostra en la galeria 7 de l’IVAM.

“Aquesta exposició posa fi a una injustícia històrica sobre Anzo, que ha romàs massa temps en l’oblit i ara entra per la porta gran en l’IVAM”, ha explicat José Miguel G. Cortés. Es tracta de la primera exposició que dedica el museu a l’artista valencià José Iranzo Almonazid ‘Anzo’ (Utiel, 1931-València, 2006) prenent com a objecte d’estudi la serie Aïllaments, el seu treball més visionari i innovador. “La funció de l’IVAM no és organitzar exposicions blockbusters, sinó investigar i posar en valor artistes que han romàs al marge del discurs oficial”, ha explicat Cortés.

La mostra reuneix 80 obres procedents de diverses institucions, col·leccionistes particulars i de la Fundació Anzo, impulsada i dirigida per Amparo Iranzo, filla de l’artista, qui ha comentat durant la presentació que espera “que aquesta mostra servisca perquè Anzo tinga, per fi, la visibilitat que es mereix”.

El comissari de l’exposició, J. Ramón Escrivà, ha explicat que va decidir centrar-se en la serie Aïllaments a l’hora de desenvolupar aquesta exposició per “la vigència del seu discurs entorn dels perills de la tecnologia i la denúncia d’un món claustrofòbic i alienant; Anzo va ser un artista de gran qualitat i la vigència del seu missatge és evident”. Aquesta sèrie d’Aïllaments constitueix un vast conjunt de pintures i gravats en els quals Anzo va treballar durant quasi vint anys, des de 1967 fins a 1985, un treball molt aclamat per la crítica especialitzada que va propiciar un llarg període de presència de la seua obra en importants esdeveniments expositius com la Biennal de Venècia de 1968.

La primera part de la mostra aborda les obres inicials d’Anzo de la seua sèrie Aïllaments en què trenca amb la seua etapa anterior i ja anuncia els seus temes clau: la solitud humana en un món tecnificat i massificat, la problemàtica de l’alienació i la incomunicació del individu atrapat en el laberint de les estructures de dominació. El comissari de l’exposició ha destacat l’Aïllament 12, “una peça fantasmagòrica que va realitzar l’artista sobre les Torres Trade, una icona de l’arquitectura franquista que Anzo dibuixa en 1967 com un espai de deshumanització”.

La mostra fa un recorregut per les obres que Anzo va realitzar amb motiu de la seua participació en la Biennal de Venècia de 1968 i les peces posteriors dels anys setanta, més preciosistes i depurades, en les quals evidencia la seua fascinació pels elements industrials incorporant a les obres materials inusuals de l’època com fotolits, acers polits, plàstics, rodaments i representacions de circuits de computadora. “En aquesta etapa també aborda per primera vegada el tema de l’oficina com a lloc d’alienació i control de l’ésser humà”, ha assenyalat el comissari.

L’última part de l’exposició revisa les obres de la sèrie Aïllaments en les quals apareix per primera vegada la idea del cercle o el laberint, “una metàfora de l’home sotmès a la maquinària del sistema de producció i consum”, segons el comissari J. Ramón Escrivà.

L’exposició, que compta amb el patrocini de les Corts Valencianes, inclou material inèdit procedent de l’Arxiu de la Fundació Anzo, i contextualitza l’obra de l’artista a través d’una selecció de novel·les distòpiques espanyoles de l’època i inclou la projecció de la pel·lícula La cabina (1972) d’Antonio Mercero. “Es tracta d’una pel·lícula desassossegant en la qual el protagonista, l’actor José Luis López Vázquez, acaba atrapat en una cabina com a metàfora d’un sistema computeritzat que aniquila la personalitat i aïlla a l’individu en espais estandarditzats i opresius”, ha conclòs el comissari de l’exposició.