Aquesta sala de l’IVAM alberga un tram de 68 metres lineals de l’antiga muralla medieval de València. Les muralles de la nostra ciutat constituïen el seu tret definitori durant l’edat mitjana, de manera que un dels primers escuts de València representava una ciutat fortificada, envoltada per les aigües del Túria. Aquesta representació simbòlica ha arribat fins als nostres dies, fins i tot després de l’enderrocament físic dels murs, a través de nombrosos gravats religiosos populars.
La muralla definitiva de València va ser construïda a partir de 1356, any en què el rei Pere IV el Cerimoniós va demanar als Jurats que acceleraren la construcció d’un nou clos davant del perill que suposaven els atacs del rei Pere I el Cruel de Castella. Els nous murs havien d’envoltar els ravals i la muralla islàmica, aleshores en ús. Els treballs van ser dirigits pel picapedrer Guillem Nebot.
Les obres, de gran envergadura i molt oneroses, es van prolongar al llarg de la segona meitat del segle XIV i, fins i tot, en alguns trams, no van finalitzar abans dels inicis del segle XV. Cal recordar la creació de la Fàbrica de la Junta de Murs i Valls, institució de la València foral encarregada de la construcció i el manteniment dels fossats, les torres i els murs de les muralles. Aquest organisme tenia una existència autònoma respecte del Consell de la Ciutat, de la Generalitat i del rei, amb un finançament propi sustentat per l’impost del blat que entrava a la ciutat.
Les dues excavacions arqueològiques realitzades al solar de l’Institut Valencià d’Art Modern, la primera el 1987 i la segona el 2023, han permés documentar una part relativament important del mur baixmedieval, alhora que han permés conéixer els aspectes físics de la seua construcció. Es tracta d’una tàpia formada per capes de terra batuda amb un gruix de 13 a 15,5 cm, alternades amb capes fines de calç, en una tècnica denominada tàpia valenciana. Aquest conjunt està reforçat amb rajoles disperses i encofrat exteriorment amb morter, a manera d’una forta crosta en la qual també es van utilitzar rajoles. Els fonaments de la muralla conserven una altura de dues tàpies, assentades sobre una sabata, amb un gruix de 2,50 metres. En l’estat actual, quedaven soterrats fins a 2,20 metres de muralla. L’interior de la cimentació estava format per un morter de pedres i calç. Altres parts de la tanca baixmedieval, també estudiades amb mètodes arqueològics, estaven realitzades amb la tècnica d’encofrat de morter amb caixes d’1,14 metres d’altura mitjana i amb una distància entre mechinals de 2,30 metres.
Les muralles van crear un nou àmbit, duplicant almenys la superfície de la ciutat. Aquesta urbanització va ser tan potent que, quan el clos va ser enderrocat cinc segles més tard, a partir de 1865, l’espai intramurs encara no estava totalment ocupat.
Les muralles han estat considerades un dels símbols més específics de la ciutat i formaven part d’un sistema més ampli que incloïa murs, torres i portes. Com va escriure Joseph Llop (1674): «Aquesta Insigne Ciutat de Valencia no sols esta ilustrada ab la hermosura de les Torres y muralles, sino tambe amb la Fabrica dels Portals grans, y chichs, entre els quals, los de Serrans y Quart, tenen la obra mes hermosa de torres, que se ha vist, fetes a despeses de la Ilustre Fabrica de Murs e Valls…».
Les muralles formaven part, amb la seua consistència interna, d’un sistema simbòlic més ampli, alhora centrífug i centrípet. A la perifèria, marcant els límits extrems, hi havia les Creus de Terme, sempre orientades cap a l’exterior. Més a prop hi havia les muralles, completades amb el conjunt de ponts sobre el riu Guadalaviar. Al centre, envoltat de torres cada vegada més altes, s’alçava el Campanar Nou de la Seu, començat al mateix temps que les muralles. El Micalet, la campana de les hores, marcava el temps, mentre que els tocs litúrgics servien de referència per a obrir i tancar «els portals xicotets i grans de la muralla».
Entre octubre i desembre de 2023 es van dur a terme treballs d’intervenció sobre aquest tram de la muralla conservat a l’IVAM. Els treballs van consistir en la finalització del sondeig arqueològic obert als peus de la muralla, a la cara intramurs, entre dues sabates de pilars circulars, a l’extrem nord de la Sala, assolint la cota de -1,50 metres, i en la documentació de la cimentació original de la muralla medieval, consistent en una tàpia de morter de calç a manera de maçoneria encofrada amb taulons de fusta, amb una altura documentada d’1,10 metres. Es va assolir l’inici de la segona tàpia de cimentació, contrastant els resultats amb el sondeig realitzat per Vicent Lerma i Julio Blasco el 1987. Les terres estèrils documentades en secció eren aportacions del Quaternari acumulades per al·luvions i posteriors dipòsits del Túria. Sobre aquestes, es va documentar terra d’horta treballada en temps de la primera taifa valenciana (segle XI).
Així mateix, es van continuar els treballs de neteja de la superfície vertical de la muralla, tant intramurs com extramurs, localitzant elements de la seua tècnica edilícia i del seu procés constructiu, identificant forats de bastida-mechinals, mitges rajoles inserides en l’anomenada «tàpia valenciana», típica dels segles XIV i XV (encara que aquesta tècnica perdura fins al segle XIX), l’altura de les tàpies i la seqüència de les tongades d’argila i calç en el nucli del mur, visible en la secció nord de la muralla.
Van continuar els treballs d’identificació de restes constructives en els murs verticals i es van iniciar els treballs de neteja final en la part horitzontal de la muralla, la part superior conservada d’aquesta. Es van identificar nombroses restes d’elements impropis procedents de les obres de 1988-89, generalment terra amb restes de runa i cendres barrejades. Es va procedir a retirar-les i netejar la superfície, posant en relleu i en valor les tècniques constructives (forats de bastida-mechinals) que travessaven el mur per a una correcta lectura historico-constructiva.
Es van identificar restes de construccions del segle XIX que s’ha decidit conservar, com ara forges o forns (tres restes parcialment conservades), desguassos i possibles rebosts domèstics de finals del segle XIX i principis del XX.
