L’informalisme espanyol en les col·leccions de l’IVAM

Dins de la Col·lecció de l’IVAM, l’Informalisme ocupa un espai cronològic rellevant que es pot situar entre les obres i documents representatius de les avantguardes històriques, d’una banda, i l’Art pop, d’una altra, tots dos convertits en eixos fonamentals del patrimoni artístic del museu. L’Informalisme empra l’abstracció per a aprofundir en aspectes profunds de la condició humana, empra materials propis de l’entorn pròxim dels artistes i explica, des de perspectives diferents, la contradicció implícita entre la llibertat de creació individual pròpia de cada autor i l’absència de llibertats col·lectives en el context de la dictadura franquista.

El protagonisme que l’art espanyol havia tingut en el període d’Entreguerres (1918-1933) amb Pablo Picasso, Juan Gris, Julio González i Joan Miró, va començar a recuperar la seua dimensió internacional a partir de la Biennal de Venècia de 1958 gràcies als premis atorgats a Eduardo Chillida i Antoni Tàpies. L’Informalisme va establir des de llavors una postura militant que el va convertir en un moviment regenerador dins de l’art modern. Tàpies, Antonio Saura i Manolo Millares, eixos d’aquell ressorgiment que va aconseguir les cotes més altes en el període 1956-1964, es van destacar com a valors sòlids en el panorama pictòric internacional. La seua trajectòria artística en aquests anys i posteriorment, on cadascú ja va desenvolupar una línia definida i autònoma, els converteix en peces fonamentals d’aquesta tendència artística que conjumina tradició i innovació; lluita interior i expressivitat pública. Igualment, Chillida, que ha sigut sempre coherent amb la seua concepció de l’escultura, conjumina els arquetips de la cultura basca amb la tradició de l’escultura moderna. La proximitat d’elements autòctons, com ara consciència del territori, recuperació simbòlica i materialitat, encaixa amb precisió amb les tècniques derivades de processos industrials pròpies de l’escultura moderna i contemporània.