L’escultura en la Col·lecció de l’IVAM

L’escultura ocupa un lloc destacat en el programa expositiu de l’IVAM així com en les seues col·leccions. Un fet que no podria ser de cap altra manera en un centre que alberga els fons més nombrosos d’obres d’escultors imprescindibles com ara Juli González, Gerardo Rueda o Miquel Navarro.

L’escultura, des de l’albor del segle anterior, va protagonitzar una ruptura rotunda amb el passat i la seua tradició, similar a l’experimentada per la pintura. Els profunds avanços científics i la seua repercussió en el progrés industrial, com també l’aportació de filòsofs i pensadors, van repercutir de manera pregona en el desenvolupament de l’escultura contemporània, i van donar lloc a una gran diversitat de corrents i tendències. Així, el segle XX s’inaugurava amb la pèrdua de la projecció monumental de la estatuària. Tanmateix, hui podem afirmar que assistim a un desenvolupament de l’escultura pública monumental sense precedents: a les nostres ciutats, als nostres hàbitats naturals, l’escultura protagonitza un dels símbols amb més poder d’innovació i transformació del nostre entorn. Però, sense cap mena de dubte va ser la incorporació de materials industrials com el ferro, el naixement de l’abstracció, la investigació del buit o l’eliminació de pedestals, els factors principals que van intervenir en la creació dels llenguatges nous que es van integrar en l’escultura contemporània.

L’exposició L’escultura en la Col·lecció de l’IVAM descobreix les principals fites i els reptes als quals s’ha enfrontat aquesta disciplina al llarg del segle XX, i per aquest motiu el discurs expositiu està plantejat com un passeig, no cronològic, dirigit cap a uns espais creatius i imaginatius que l’escultura del segle passat i del present ha anat cobrint.

Un primer capítol s’ocupa de la talla ancestral com a tècnica artística recuperada per l’avantguarda, i del tema també arcaic de la maternitat a partir de la importància que aquest motiu va adquirir en l’obra de Juli González. Un segon capítol s’inicia amb un grup d’escultures que aborden el fenomen de la pèrdua del pedestal, obres que han trobat en altres superfícies, com el sòl, els murs o el sostre, el seu lloc comú de residència. Un tercer escenari d’aquesta mostra està destinat a analitzar els profunds vincles entre l’escultura d’arrel constructiva i l’arquitectura. La investigació plàstica tridimensional sobre el cos humà ocupa un lloc destacat en aquesta exposició. Escultures figuratives hieràtiques, torsos i caps dialoguen per a desvetlar metàfores enigmàtiques. L’últim apartat de la mostra està destinat a analitzar l’escultura com a acoblament i la poètica de la matèria.