88entre el mite i l'espant. el mediterrani com a conflicte experiència que ni en els seus pitjors somnis els agradaria tindre i, no obstant això, no els importa molt que altres persones (això sí, de diferent llengua o color) la tinguen assíduament. Un bell i plaent paisatge, completament verd i de fullatge espés, és sobtadament invadit per gent que ix no se sap bé d’on que, amb utensilis i ferramentes pedestres, construeix escales per a superar l’obstacle d’una tanca que li impedeix el pas. Joves i no tan joves s’afanyen a fer el salt, no hi ha temps a perdre, no poden fallar, els va un poc més que la vida en això. Les tres pantalles on Belinchón ensenya el seu vídeo ens mostren com la idíl·lica pau que presidia el paisatge s’ha trencat i la tranquil·litat ha sigut avortada per les desenes, centenars, de persones que ixen del bosc. Al final dels tres minuts i mig que dura la filmació, pareix que ho han aconseguit, encara que no n’estem segurs, perquè han superat la barrera però s’endinsen en un altre bosc semblant del que procedeixen i no sabem què els espera. De moment, les escales es mantenen recolzades en la tanca com a testimonis muts de la vergonya d’una societat (qualsevol) capaç de crear aquestes fronteres. L’altra artista espanyola que ha treballat sobre aquest tema és Montserrat Soto (Barcelona, 1961), que va crear la sèrie Invernaderos, 2002-2003, composta per contundents fotografies que mostren uns llocs fantasmals fets de plàstic en què milers de treballadors provinents (bàsicament) del nord d’Àfrica treballen en les pitjors condicions laborals. Són grans ciutats erigides en els límits, al marge, fora dels llocs de convivència dels oriünds, construccions que es multipliquen i es multipliquen periòdicament sense que mai s’integren en l’entorn. Enormes guetos artificials en
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above