68entre el mite i l'espant. el mediterrani com a conflicte dividus asseguts d’esquena a l’espectador que no sabem si pesquen, xarren, contemplen el mar o, simplement, deixen passar tranquil·lament les hores. Però en aquest moment del capvespre, quan el sol es pon i sembla endevinar-se un vaixell a l’horitzó, el pintor aconsegueix transmetre una sòlida sensació de pau i un profund sentiment de benestar (a més, també, d’una certa inquietud) davant de la immensitat del mar. Paral·lelament, Joaquín Sorolla (València, 1863 - Madrid, 1923), en el quadre Ráfaga de viento, de 1904, és capaç de crear una atmosfera volàtil en què prima la lleugeresa, la velocitat i el dinamisme produït pel vent (que impulsa la immensa vela) i que es converteix en el protagonista central de la pintura. En aquesta obra de marcats contrastos lumínics, Sorolla recrea una escena de treball quotidià en què els pescadors, en perfecta sintonia amb la barca i el mar, s’afanyen a fer les seues pesades i ingrates tasques com si fóra una tranquil·la aventura amb barca per un lluminós i plàcid mar. Unes dècades més tard, un altre pintor valencià, Francisco Lozano (1912-2000), es va aproximar als paisatges de les platges mediterrànies amb unes visions serenes, quasi ascètiques, on el detall natural més insignificant adquireix en el quadre un gran protagonisme. En les seues teles, les platges es componen d’una franja d’arena amb vaixells molt vells (Marina, 1956) que té com a horitzó un mar inabastable. Hi observem un paisatge sobri, net, reduït a l’imprescindible, en el qual Lozano fuig dels aspectes més fàcilment escenogràfics per a apostar per una manifestació de la naturalesa que té la seua força i el seu poder en la sobrietat, un paisatge en calma i un tant intemporal basat en un món de
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above