entre el mite i l'espant. el mediterrani com a conflicte 67 per a molts artistes de mitjan segle XIX i principi del XX, artistes que descobreixen amb ànsia aquest paisatge i el representaran d’una manera vibràtil i vitalista. Són pintors que mostren escenes amables i disteses, bucòliques i idealitzades, en les quals la naturalesa és el subjecte central i està representada de tal manera que va obtindre el favor dels espectadors fins a arribar a convertir-se en un dels gèneres favorits del públic d’aquests anys. L’interés pel paisatge com a protagonista fonamental i pur és paral·lel al desenvolupament d’una pintura costumista, uns quadres en què preval una visió harmònica, tranquil·la i agradable del lloc i on s’incideix en la bellesa de l’entorn amb un to líric en què no es deixa espai per a cap tipus d’estridències. Generalment, són paisatges quotidians en què es respira una tranquil·litat quasi idíl·lica en una naturalesa equilibrada i nítida. Atés que són escenaris dirigits principalment als sentits de l’espectador, s’opta per una pintura nerviosa, canviant, lleugera i gestual on allò que importa és captar els múltiples matisos provocats per la remor de l’aigua, els tons que adquireix la naturalesa o la voluptuositat que provoca la llum natural. Una visió esteticista en un paisatge sensual. En aquest sentit es podria entendre la presència en l’exposició d’algunes obres com Anochecer en la escollera III, 1898- 1900, d’Ignacio Pinazo (1849-1916), en la qual es dóna una visió prou romàntica d’uns personatges asseguts sobre unes roques que miren, embadalits, cap a un horitzó infinit fet de mar i cel, una composició horitzontal en un paisatge sintètic i depurat en el qual no hi ha lloc per a elements anecdòtics o superflus. In
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above