creue… per tant existisc 138 l’hostaleria; quan trobem la paraula en lletra impresa o l’escoltem en boca d’algú, apareix sempre en el context de l’oferta mercantil: tant és que siga el paquet vacacional, el servei hoteler o el tracte que ens dispensa l’hostés o hostessa. L’hospitalitat, s’ha tornat mercaderia, de luxe, per cert…”2, una hospitalitat que, durant el camí, ha esdevingut oberta hostilitat. El cas de Seifeddine Rezgui i l’obra de Rogelio López Conca em serveixen com a introducció a aquest text, en què vull articular una sèrie d’obres realitzades per artistes que utilitzen el mitjà vídeo com un espai cognitiu per a la crítica, la reflexió i la denúncia. Tots reflexionen sobre conceptes com el colonialisme intern, la sobirania i la immigració, a través d’una lectura crítica de la Llei d’estrangeria. En democràcia, la sobirania, enfront de les dictadures o monarquies absolutes, resideix en la població civil. Tanmateix, la democràcia actual, lluny de ser participativa, s’ha convertit en un sistema de poder allunyat dels ciutadans. La ciutadania social és l’estatus que es concedeix als membres de ple dret d’una comunitat; és a dir, el conjunt de drets civils, polítics, socials, culturals i altres derivats, que una societat atribueix als seus ciutadans. Aquest estatus o dret comporta un element diferencial i exclusivista, ja que presenta un privilegi que no té l’alié a la dita col·lectivitat. Es tracta d’una de les paradoxes del concepte de ciutadania, que si bé representa la integració i la igualtat, també implica la desigualtat, perquè defineix el subjecte migrant com un ciutadà de tercera classe o, fins i tot, com un no subjecte a dret. D’això és conscient l’artista Daniela Ortiz, qui en la instal·lació Estado Nación. Parte 2 (2014), presentada en l’exposició Un saber realmente útil, realitzada en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), mostrava un
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above