creue… per tant existisc 136 casos latents). L’interés no raïa en “ells”, sinó en “nosaltres”; és a dir, en com afecta aquest incident la nostra economia occidental i global. El turisme és un sector del mercat de l’oci que és practicat per occidentals sota l’atenta mirada (i treball) de “l’altre”, subaltern. Els europeus viatgem a les platges del nord d’Àfrica, més barates que les destinacions espanyoles, franceses, italianes o greques, sense necessitat de visats, amb avions ràpids i ens hi allotgem en hotels luxosos. Busquem el plaer en els nostres cossos bronzejats, però aquest plaer s’ha trencat, la violència del cas tunisenc no és la causa d’aquest desigual intercanvi entre europeus i africans, però sí que el reflex. El problema no és nou, ja porta temps afectant-nos… i la seua imatge també. Ja fa més de vint anys que l’artista Rogelio López Cuenca ens mostrava la representació del conflicte en un projecte titulat Marina/Seascape (1998). La imatge en qüestió és la superposició de dues fotos, en la part superior s’observa el cadàver d’un emigrant a la vora d’una platja; en la part inferior es veu una alegre família bussejant en una piscina. La juxtaposició d’aquestes dues imatges-realitats, juntament amb el discurs inherent al llenguatge de la fotografia periodística i publicitària, és una metàfora de la violència abans assenyalada. Aquesta obra formava part d’un joc de postals, editat amb motiu de la intervenció de l’artista en el projecte d’art públic Art al carrer, comissariat per Adelaida Bravo a Adra (Almeria). A més de les postals, l’artista també va presentar una instal·lació de vídeo amb tres monitors i un text fixat en un aparador que recollia un fragment de les memòries d’un militant anarquista local, Antonio Vargas Rivas, en què narrava la calorosa acollida que un grup de refugiats de la Guerra Civil Espanyola
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above