els mediterranis: mirades enfrontades 121 social que propícia una situació estructural de violació dels drets humans molt poc d’acord amb els pressupòsits normatius mínims de l’estat de dret. En realitat, a pesar del missatge continuat de la necessitat de control absolut de les fronteres en termes de filtre que no deixe passar al no desitjat, al qual continuem denominant “il·legal” (no tant perquè siga un delinqüent perillós sinó perquè es tracta d’un immigrant “excedent”), és quasi impossible oferir exemples d’estats el territori dels quals estiga completament segellat, inclús a pesar del perfeccionament continuat dels sistemes de vigilància de les fronteres. La porositat d’aquestes és un senyal més de la progressiva erosió de la sobirania estatal encara més escandalosament visible en el cas de la UE, amb una geometria variable de definició del seu territori i de les seues fronteres, que acaba impactant sobre la mobilitat dels seus propis ciutadans, com estem veient ara en els casos de Bèlgica, la RFA o el Regne Unit: el nexe polític i jurídic entre sobirania i territori s’ha vist qüestionat per la multiplicació de poders i ordenaments supranacionals, el ràpid creixement i intensificació dels vincles transnacionals, així com per la consolidació dels nous circuits globals de producció i d’intercanvi de capitals. Dit tot això, cal insistir en el fet que la noció de frontera no és equivalent a la de mur defensiu ni al confí de sobirania. Fins i tot en termes clàssics, la distinció entre els termes romans limes, confines, o vallum és molt complexa. Resumint quasi a risc de simplificació, diria que si bé ha quedat en la nostra concepció de frontera la idea de confí, de límit i barrera de l’estat, o siga,
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above