122els mediterranis: mirades enfrontades d’instrument de delimitació de la sobirania territorial, no és menys cert que en l’origen mateix d’aquest concepte, la frontera és sobretot una zona de contacte, de tensió, però d’intercanvi. I és que, més enllà de les delimitacions artificials que els estats convenen (o imposen), és a dir, construeixen, com a gest ostensible de sobirania (i per tant de lògica militar o de policia i defensa), hi ha pobles, cultures, interessos i necessitats socials i econòmiques que es relacionen a través de la frontera com a zona o espai de contacte. Davant de la noció de frontera com a limes, o siga, una línia fortificada que serveix per a separar civilització de barbàrie, hem de recuperar la dimensió de frontera com a espai d’interacció econòmica i social que gradualment pot propiciar l’intercanvi, la negociació i el mestissatge: cultural, econòmic, social, polític. Això és el Mediterrani com a frontera, escenari de conflictes, però inevitablement d’aquests conflictes també ens constituïm. És el tancament, el bloqueig, l’alçament de contínues i enormes dificultats que redueixen fins quasi eliminar aquest espai de contacte —insistisc, no arcàdic— el que al meu entendre constitueix l’error més greu de les nostres polítiques d’immigració i asil. Un error que, d’altra banda, constitueix una gravíssima contradicció amb tots els intents d’optimitzar els beneficis que les dos parts (la UE, per descomptat) podrien obtindre de l’existència d’un espai comú. Assenyalat tot això, és impossible negar que la frontera, el Mediterrani com a frontera, des de la platja del Tarajal a les illes de Kos i Lesbos, ha adquirit una altra dimensió. La que fa de les fronteres l’espai de la violència, de la violació dels drets. Les aigües
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above