104quan el mite engendra i'espant el que ha generat la intervenció occidental. Aquestes actuacions de l’ISIS, junt amb els atemptats comesos a París el novembre del 2015, han anat dirigides a buscar la intervenció directa dels exèrcits occidentals a fi de presentar-se com a lluitadors contra el colonialisme i els nous creuats. És aquesta una estratègia d’adhesió social molt rendible, sabedors de com solen ser d’impopulars aquestes intervencions i dels fracassos que han acumulat en la història contemporània de l’Orient Mitjà perquè no inclouen mai un projecte polític satisfactori per a les poblacions en aquesta regió. D’altra banda, l’“amenaça iraniana” ha aconseguit tal nivell de paranoia (en part alimentada des del 1979 pels EUA) que l’eix saudita del Golf és incapaç de conceptualitzar la regió sense que aquesta forme part de totes les seues visions estratègiques i geopolítiques. En conseqüència, s’ha manipulat i sobrealimentat el paradigma sectari interpretant els conflictes i la seua intervenció en aquests d’acord amb l’antagonisme xiïtes/sunnites. La interpretació obsessiva de veure les poblacions xiïtes àrabs com una cinquena columna de l’Iran no deixa de tindre un focus distorsionat, tenint en compte que els conflictes tenen unes arrels molt autòctones i que aquestes poblacions reaccionen per la marginació i menyspreu a què els sotmeten els règims que els governen (com en la revolució de Bahrain esclafada pels tancs saudites) i no per una identificació “natural” amb l’Iran. Els xiïtes iraquians no van actuar com a cinquena columna de l’Iran en la guerra entre l’Iraq i l’Iran de la dècada dels huitanta. Així mateix, els xiïtes àrabs no es remeten a les autoritats religioses iranianes, sinó als seus propis referents àrabs, libanesos o iraquians, que s’expressen en contra del model jomeinista de wilayat al-faqih de l’Iran. Sol ser la carència absoluta
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above