prompte ens en vam adonar que no ens agradàvem, i el problema és que ja estàvem integrats en la vida de l’altre al cent per cent tots els dies. Ella vivia allí i jo vivia allí, i teníem un company de pis i la cosa anava a pitjor. Bevíem cada vegada més. El nostre odi mutu també: ella m’escopia en la cara. Em pegava. Una nit, em vaig emborratxar amb una botella sencera de whisky de ségol, i em va pegar. I sí, jo li la vaig tornar, i és quelcom que encara no he superat. És la raó per la qual no bec. Aquest moment específic em va fer molta por. Em va donar un esglai de mort. Ni tan sols sé què em va passar. Em vaig despertar i, vull dir, ella també tenia alguns colps. Em vaig despertar i estava sagnant, i estava a soles i tots m’odiaven i no sabia per què. Vaig perdre alguns dels meus millors amics aquella nit. Gent que jo pensava que estaria en la meua vida per sempre, gent que sap coses de mi que la majoria no sap, perquè sóc molt tancat. Això encara va empitjorar la situació, perquè hi ha gent per ací que sap coses que jo no vull que la gent sàpia, i tenen mala opinió de mi. Ho entenc, de veritat. El que vaig fer va ser terrible. Ho admet, m’odie per això. Mai vaig pensar que poguera fer quelcom així, i encara que estava borratxo això no fa que estiga bé, per a res. Man (right screen) No, I tell you it’s like, come up with a dream and decide what it is you really want to do with your life, and I thought I had it figured out but they don’t tell you that that dream, it’ll just shit all over you. So I moved out to Los Angeles, cause I want to be a star you know. I want to be the guy who got all the attention, who made everybody laugh and when I got here I thought I was meeting people who were gonna make that happen, but so many phony fucking people that 43 you meet out here. There’s so many people who say they’re going to give you things, who say they want to work with you, but when you finally try to cash in on that, they don’t want a thing to do with you. I think, I blame the people, I think Facebook too, it’s just like people get so much more cold. Nobody wants to talk to you, they just tell you to contact them on Facebook, and they don’t have the decency to write you back. And I try, so hard, to be happy for my friends, but it’s tough. Instead I just hang them up on my little spite museum, cause I think they’re just not as good as me, but then I start to realize that being good has nothing to do with me. People like to smooze, and they like to kiss ass and they like to suck dick to get where they want to go but I can’t do that. It’s not who I am, it’s not ever how I got anything that I earned, and I don’t want to start. But that’s still how everyone seems to get what they want because they fucking, they just know the right people. There’s no such thing as Ameritocracy out here. I had a friend kill himself this week. He loved stand up comedy, he loved entertainment more than I do. More than anyone else that I know does. He put on shows, he reached out to people. He was probably the one decent person I met out here. He killed himself. Know what the last thing he wrote for a Facebook status was? He wrote, “Hope is stupid.” Maybe he was on to something. Home (pantalla dreta) No, et dic que és com “pensa en un somni i decideix què és el que realment vols fer amb la teua vida”, i jo creia que ho tenia tot planejat, però no et diuen que aquest somni et cagarà la vida. Així doncs, em vaig mudar a Los Angeles, perquè vull ser una estrella, saps? Vull ser el tipus que rep tota l’atenció, el que fa riure a tothom, i quan vaig arribar, vaig pensar que estava coneixent gent que ho faria possible, però hi ha molta gent falsa per ací. Hi ha molta gent que et diu que et donarà coses, que diu que vol treballar amb tu; però, quan al final, intentes que te la donen, no volen tindre res a veure amb tu. Crec que la culpa la té la gent, i Facebook també: és com si la gent es tornara molt més freda. Ningú vol parlar amb tu, només et diuen que els agregues en Facebook, i no tenen la decència de contestar-te. I ho intente, m’esforce per ser feliç pels meus amics, però és difícil. En canvi, els penge en el meu museu de rancor, perquè crec
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above